dimarts, 15 de setembre de 2009

Xile 05-09, a vista d'ocell

La meva mare era alta i prima. De cabells llargs i llisos. De somriure tranquil. No era una dada que molta gent conegués, però la meva mare va néixer al sud de Xile, a la zona dels llacs, i jo, tot i que sabia que hi havia estat molt poc temps abans de venir cap aquí, sempre li deia que s’havia endut el seu país cosit a la seva ànima, a la seva pell, i ella reia i em deia ximplet, però em mirava amb els seus ulls d’aigua i sense dir res més em donava la raó.

- Seu aquí, que t’explicaré coses de Xile – em deia, quan era petit. Aleshores jo grimpava cap a la seva falda i escoltava com em parlava del llac Llanquihue, a la vora del qual va néixer. – Era blau i verd… i gris i verd… i blau i gris… El cel era el que cada dia li donava un color i el llac mai no es queixava.


La mare sempre deia això mentre m’arrufava el nas amb els seus dos dits, somrient. Aleshores jo guaitava els seus ulls blaus i verds i grisos, i podia nedar amb ella al llac Llanquihue mentre els dos vèiem a la llunyania la majestuosa silueta de les muntanyes.

- Però, compte! El volcà Osorno sempre semblava a punt d’enfurismar-se i llençar dins l’aigua tota mena de pedres de foc! – i això ho deia alçant les mans, fent veure que el volcà cridava, i posava cara d’home gran que no vol que el destorbi la canalla quan juga.

La mare també s’assenyalava l’entrecella i jo allà podia veure-hi l’Osorno enfadant-se, com si entre les seves celles hi hagués una muntanya que de cop naixia ferma cap amunt i ho observava tot amb supèrbia, que es despertava del seu son tranquil i es disposava a recuperar el ceptre de reina del llac.

- Però el Monte Tronador també s’enfadava quan veia que algú altre li volia fer ombra i aleshores envoltava el seu cim de núvols grisos i baixos que de cop començaven a fer molt soroll de trons i pedregada…

Jo buscava ràpidament una taqueta fosca que tenia la meva mare al front, el Monte Tronador, sobre la cella esquerra, que de cop semblava prendre vida i provocar una tempesta sobre les seves faccions. La lluita de poder entre les dues muntanyes semblava aferrissada, i jo m’encongia de la por.

Tanmateix, de cop, la mare reia i la tempesta i la guerra desapareixien i, movent la mà com una vareta màgica que semblava deixar guspires a l’aire, de sobte s’assenyalava els cabells llargs i platejats. Aleshores, jo em posava a picar de mans, content com un gínjol perquè sabia que el viatge continuava.

- Al riu Petrohue hi anàvem a banyar-nos amb l’avi… L’aigua queia tranquil·la i contenta, tranquil·la i contenta… - deia, mentre s’amanyagava els cabells suaument i em deixava que jo també li acaronés, i de cop em semblava notar l’aigua corrent enfurismada entre els meus dits, que fugia ràpida i decidida ben avall, mentre s'enduia el record de la tempesta i creava vida, una vida nova que brollava dels cabells de plata de la mare, una vida que naixia forta i com una promesa d’alegria.

I després, quan la mare ja callava i mirava per la finestra de casa, que potser en aquells moments era la finestra petita de fusta groguenca i esquerdada de la casa on ella va créixer, i com si fora al

jardí hi hagués aquell llac llunyà que jo no coneixia, aleshores jo entenia que ella continuava passejant per aquells boscos frondosos plens d’arbres amb les branques agarbuixades que tantes vegades havia trepitjat amb els seus pare...

Jo continuava el meu viatge pel seu país buscant aquells arbres, aquelles branques en el seu cos, en les venes de les seves mans, mentre ella continuava mirant per la finestra de la seva memòria. De vegades també posava la mà sobre el seu pit i el batec del seu cor em portava el record de les onades tranquil·les picant contra les roques a la Bahia Mansa.

- Hi ha tants racons que et vull ensenyar...Algun dia hi anirem els dos– em va dir un dia, però no vam anar-hi mai.

Uns anys després, quan ella va morir, jo vaig viatjar a Xile tot sol i vaig nedar al llac, vaig caminar per les faldes de l’Osorno i el Tronador i vaig seure a escoltar la remor de l’aigua. Tot preguntant als comerciants del mercat d’Angelmó, a Puerto Montt, vaig aconseguir

trobar la caseta on la meva mare va néixer. A tot arreu on mirava, em semblava veure-la. Tot allò que els meus ulls veien em recordava la seva absència, però també la seva presència, en aquella terra on tot sembla néixer. Una terra fèrtil, verda i poderosa on la bellesa no és estrident i per això és més bellesa. Una terra traduïda al llenguatge humà perquè les persones puguin habitar-la i sentir-se part d’un tot.

Per això la meva mare no va abandonar-la mai i se la va endur amb ella, cosida a la pell, als cabells, als ulls, al somriure, à l’ànima. Perquè aquella terra és humana i les persones pertanyem a la terra. Perquè hi ha pocs llocs més on la natura ens ofereix tan honestament la seva llar a nosaltres, els hostes, i de la qual generosament ens en dóna un bon tros perquè la duguem sempre prop del cor.

La meva mare era de Xile tant com Xile fou de la meva mare un cop les seves cendres van descansar alegres, tranquil·les, blaves, grises, verdes, a les suaus aigües del Llanquihue.

Projecte Trossets de món, els meus contes ceràmics.
Text: Sergi Arroyo Muela
Obra ceràmica i fotografia: Montse Artés Cornellas
Maig 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada