dimarts, 15 de setembre de 2009

Perú, una història circular


- Ho has de fer tot sol, Raymi– li va dir el pare, amb la cara molt seriosa.

En Raymi va mirar dubtós la petita barca feta de totora que jeia a la vorera del riu, la meitat dins l’aigua i l’altra meitat subjectada a la terra amb una corda aixafada sota una pedra.

Havia arribat el dia de remar riu amunt i enfortir-se els braços de nen, ja que estava a punt de deixar-ho de ser. Va mirar-se les mans, que eren fosques no tan sols pel to torrat de la seva pell, sinó també perquè eren brutes, plenes de restes d’animalons que havia anat esclafant mentre s’acostava al lloc on era el pare. Hi havia tot de mosquitets i altres insectes que voleiaven entre els joncs que mantenien al riu amagat de la vista del poble, i a en Raymi no li agradaven.

La mare no havia volgut acomiadar-lo vora el riu, sinó que s’havia quedat plorant a la cabana de fusta i adob en la qual vivien tots tres. El pare, inflexible, no havia volgut retardar més el dia d'en Raymi i ell, que es queixava molt poc, va acceptar l’ordre aclucant els ulls i mirant endins per trobar una manera de fugir de la realitat.

Però no ho aconseguí: en Raymi va pujar a la barca carregat amb el farcell que li havia donat la mare.
Va seure al fons i va passar una bona estona fins que no va acomodar-se a l'incòmode pessigolleig de la totora. Quan ja estava a punt per a sortir, el pare li va entregar una bossa de pell de llama molt petita.

- Això et servirà per quan no puguis continuar endavant. Però només en tens per a una sola vegada. Sigues prudent.

I dit això, ell mateix va empènyer la barca cap a l’aigua i en Raymi es fa afanyar, sense mirar enrere, a començar a remar cap amunt, allà on les aigües del riu encara no eren dures.

Una lluna i un sol després, en Raymi va saber que no podria arribar a Huaina Picchu mai de la vida, perquè estava molt cansat. Els braços se li adormien i feia ja molta estona que plorava pel cansament. Un còndor li seguia la petja de molt a prop gairebé des que va sortir del poblat i ell, tot i que intentava de fingir que no el veia, era molt conscient que l’ocellot senzillament esperava que defallís per baixar, engrapar-lo i endur-se’l ben lluny. Però tot i així, en Raymi no volia parar de remar. El seu destí era arribar a la Muntanya Sagrada i aconseguir creuar la porta de la vida. Si no ho feia, es quedaria per sempre presoner de la seva pròpia metamorfosi, sense poder avançar. Sense poder arribar a ser gran.

Quan era a punt de rendir-se, acaronant suaument amb la mà la bosseta del pare, va veure un meandre del riu uns quants metres més endavant d’on era. L’alegria el va conquerir perquè va entendre que aquell revolt era la seva salvació; que podria deturar-se i prendre alè perquè era aquell meandre, aquell exactament, la primera etapa permesa de la seva odissea. Les llàgrimes li corrien galtes avall i de sobte no se sentia gens cansat, tot i que estava a punt de caure mort d’esgotament.

Quan va aconseguir arribar-hi, en Raymi amb prou feines va tenir esma de moure les entumides cames i alçar-se per arrossegar la totora cap a la riba i deixar-se caure al terra, de quatre grapes i amb el cap enfonsat cap al terra, desesperat.

Quan va recuperar l’alè i va començar a prendre consciència que havia aconseguit el primer objectiu, s’alçà i ben a prop va veure la pila de pedres coronades pel dibuix d’una serp de dos caps que l’indicava que allà tenia el menjar i el beure que li faria falta.

Va cruspir-s’ho tot amb deliri, gairebé sense mastegar i sense assaborir els aliments que ben acuradament li havia deixat una mà oculta que el seguia riu amunt. En Raymi va beneir el Sol per la seva ajuda i va tombar-se una estona a descansar.

La propera etapa de la seva cursa va estar curulla d’onades que s’entestaven en llençar-lo riu avall o cap a les ribes, cosa que li dificultava molt més el seu esforç. A part del cansament acumulat, aquella etapa era molt més llarga i més difícil i, a més, havia de fer-la en una sola nit. Els braços remaven el doble, les cames feien el doble de força, però en Raymi va plorar només la meitat. Un grup de llames que pasturaven tranquil·les van rebre’l davant el proper punt de descans i, a més, en Raymi va adonar-se de cop que el còndor l’havia deixat seguir i havia desaparegut feia unes quantes hores. Va saber, doncs, que havia aconseguit superar el més difícil i es va preparar per dirigir-se, envalentit, cap al seu punt final de navegació.

Però amb el que no comptava en Raymi era que l'última de les proves era la més difícil. Tan aviat com va decidir que ja no calia esforçar-se tant, va escoltar un crit llunyà que ressonà a tota la vall i que va semblar invocar tots els còndors que hi havia sota els dominis inques. Esglaiat, va poder veure’ls com s'unien al fons de la vall i volaven rabents cap a ell, talment com si fossin fletxes dirigides sense pietat als seus ulls, als cabells, als llavis, al centre de la seva vida. Va imaginar la seva mort horrible, dessagnat en una barqueta que, com que no era governada per ningú, flotaria riu avall i acabaria passant per davant la mirada de la seva mare, que l’estava esperant entre els mosquits de la riba del poblat. En els pocs segons que el vol endimoniat dels ocells li va permetre, en Raymi va entendre que no tenia possibilitat de salvar-se i va agafar la bosseta del pare, va desembolicar-la barruerament i va veure la substància negra i llefiscosa que reposava l'interior. Sense pensar-ho, perquè si ho hagués pensat hagués perdut, va enfonsar-hi dos dits de la mà dreta ,i escampant-lo pels llavis i sota el nas, va deixar que ràpidament el curare fes efecte.

El gran sacerdot Calinapac Huaini Rupac va moure el braç cap amunt, com si s'espolsés aigua de la mà, i els còndors que havien estat foradant el cap d’en Raymi van tornar a enlairar-se cel amunt i van desaparèixer per darrere el Huaina Picchu. En Raymi havia arribat al seu destí i ara calia que ho descobrís. Majestuós i arrogant com un sol d’estiu, el sacerdot era dempeus sobre una gran roca que vigilava el curs del riu. Amb el palmell de la mà mirant amunt, va alçar el braç lentament i la barca de totora, que començava a deixar-se anar pel corrent del riu, va deixar l’aigua i va enlairar-se al cel. A poc a poc va desaparèixer de la vista i oferí, a canvi, el cos d'en Raymi, que semblava com mort.

Però no ho era. Ells ulls del seu interior van obrir-se i enmig d’un mar de cares feréstegues, d’aus que li volien foradar el fetge i de peixos carnívors que es delien per saltar dins la barqueta i devorar-li els peus, en Raymi veia una llum que lluïa amb esperança mentre trencava una mena de foscor que no coneixia. Tot i que el nen, que ja no ho era, no era conscient de res, sabia que no havia mort. Entenia, amb un fil de coneixement, que el curare l’havia dut a un sala de fugida, un lloc fosc i tenebrós que calia creuar per abastar aquella llum d’alba que creixia amb potència.

El gran sacerdot Calinapac Huaini Rupac va continuar dirigint el vol de l’ànima d'en Raymi cap al cim de la Muntanya Sagrada, mentre el seu cos era rescatat per uns quants guerrers que somreien satisfets per l’èxit del seu nou membre. Durant aquell vol silenciós i invisible, en Raymi va lluitar contra tots els perills de les tenebres que a cada segon pretenien amb més ferotgia que no s’acostés a la llum, que cada vegada era més intensa. Com al principi, quan va arribar al meandre del riu on gairebé va estar a punt de rendir-se, en Raymi va entendre que calia seguir i seguir, lluitar i lluitar, no defallir. I la llum creixia a cada cop de braç que ell donava a aquells peixos que se’l volien menjar i a aquelles cares horribles que intentaven de retenir-lo dins la foscor.

I la llum ho va conquerir tot quan en Raymi féu un crit de vida, un cant de victòria. La Muntanya Sagrada va deixar anar, en aquell instant, una pedra enorme per una de les seves carenes i així demostrà que acceptava el seu nou defensor.

- Ho has de fer tot sol, Inti – li va dir en Raymi, amb la cara molt seriosa.

I mentre recordava el gust de la victòria, tal com sempre va fer des d'aquell dia, en Raymi va veure com el seu fill emprenia la seva pròpia vida riu amunt.

Projecte: Trossets de món, els meus contes ceràmics
Text: Sergi Arroyo Muela
Obra ceràmica i fotografia: Montse Artés Cornellas
Maig 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada