dimarts, 22 de setembre de 2009

Presentació del projecte final a l'escola Llotja


El passat 29 de maig de 2009, la sala d’exposicions de l’escola Llotja de Barcelona va acollir la presentació dels projectes finals del cicle formatiu de Ceràmica Artística de les alumnes del seu centre.

És per això que, per tancar la meva estada de quatre anys a l’escola, vaig presentar el meu projecte final amb el nom “Trossets de món: els meus contes ceràmics”, un recull de peces en format d’instal·lacions ceràmiques que ensenyen una visió particular d’alguns països que he visitat. Entrellaçant la realitat amb la ficció, intento explicar històries a través del volum ceràmic.

Actualment, els meus contes ceràmics són cinc: Xile 05-09, a vista d’ocell, Perú, una història circular, Estats Units, est-oest, Somnis d’una nit d’estiu i Petites històries, històries petites. Però això no acaba aquí. Podeu llegir els contes i veure les fotografies de les peces en aquest mateix bloc.

Petites històries, històries petites

Avui fa sol i he sortit a passejar. El vent m’embolcalla ràpidament i els meus pensaments fugen amb ell, mentre m’endinso al bosc buscant alguna cosa que em faci somriure. M'assec en una soca vella mirant el moviment suau dels arbres, com les fulles es mouen com un pèndol, escoltant el xiuxiueig de les seves branques. Amb la mà mig adormida encara, toco el terra humit per la rosada. Prop dels meus peus hi ha un petit tronc grogós que sembla talment tret de lloc. M’estiro i l’agafo. Segurament, algun animal l'ha deixat allà. Quin viatge deu haver fet? Quins llocs ha vist? Ara que el tinc a la mà me m’adono que a la part de sota s’hi ha arreulit un petit cargolet que, mig adormit, treu el cap. Quantes petites històries amaga un petit tronc! Ara ja puc tornar a casa.

Somnis d'una nit d'estiu

El somni no té guió. Arrenca del nostre jo més interior, del nostre subconscient, on hi ha coses oblidades, aspectes ocults de nosaltres, il·lusions...Un món dins un altre. En tot cas, el somni no el podem controlar. És una porta oberta a un món desconegut, amagat.

Vols mirar-lo?

dissabte, 19 de setembre de 2009

Estats Units, est-oest

Costa oest, el parc natural

No puc sortir de la fila perquè les altres no ho entendrien. Tanmateix, tampoc hi penso. Duc la meva càrrega a l’esquena i no bado boca: no vaig néixer per fer preguntes. Totes seguim el nostre petit camí, silenciós i negre, portant al formiguer el que necessitarem per poder passar l’hivern i tot el que queda fora del nostre camí no ens importa. Però jo no puc evitar mirar-la quan passo pel seu costat. No li veig mai el cap, perquè és tan alta com un gegant i jo sóc petita i gairebé invisible. Però quan hem de saltar l’obstacle de les seves arrels, sempre em deturo un instant i miro el cos de la meva sequoia, que s’alça poderosa cap al cel mentre ignora la meva presència. Aixeco les antenes amunt i l’escorça és una paret infinita on hi són pintats tots els colors de la terra, aquesta terra que tant m’agrada i que afortunadament molts pocs humans coneixen perquè no poden endinsar-se on nosaltres sí que ho fem. Una companya em va dir una vegada que al final de l’escorça neix un bosc de fulles i que, segons ella, són les mateixes que a la tardor ens fan tanta escalfor. Jo no sé si creure-la, però és tan bonic el meu arbre que no em semblaria estrany que, al final del món, més enllà d’on pot arribar la meva imaginació, hi hagués un altre món tan verd com la meva esperança de grimpar-hi algun dia.
Costa est, la ciutat

Sempre provo d’esbrinar cap a on em duu el vent, però mai ho encerto. Acabo als peus d’una vella façana, arraconat a la voravia entre molts altres papers; fins i tot hi ha hagut vegades en què he grimpat dalt de tot d’un gratacels: allà, miro la ciutat per sota meu i per un segon crec que és meva. Aleshores faig un esforç per deixar-me anar dels filferros que em retenen i gaudeixo de la caiguda infinita i suau cap a l’asfalt, mentre assaboreixo els sons que creixen i els colors que m’envolten. Volo cap a la dreta i l’esquerra, faig tombarelles i pujo i baixo al ritme que el vent juganer em fa ballar. I quan aterro al terra, ric d’alegria i penso quina serà la propera destinació.

Però he de reconèixer que no havia pensat mai que, un dia, el vent em duria fins al riu, d’on ja no en sortiré més. M’he mullat del tot i de cop i volta peso tant que ja no puc volar. Ara em pregunto on em durà aquest nou viatge i en què em convertiré. Si, com la ciutat, em transformaré cada dia en una cosa nova.
Projecte: Trossets de món, els meus contes ceràmics
Textes: Sergi Arroyo Muela
Obra ceràmica i fotografies: Montse Artés Cornellas
Maig 2009

dimarts, 15 de setembre de 2009

Perú, una història circular


- Ho has de fer tot sol, Raymi– li va dir el pare, amb la cara molt seriosa.

En Raymi va mirar dubtós la petita barca feta de totora que jeia a la vorera del riu, la meitat dins l’aigua i l’altra meitat subjectada a la terra amb una corda aixafada sota una pedra.

Havia arribat el dia de remar riu amunt i enfortir-se els braços de nen, ja que estava a punt de deixar-ho de ser. Va mirar-se les mans, que eren fosques no tan sols pel to torrat de la seva pell, sinó també perquè eren brutes, plenes de restes d’animalons que havia anat esclafant mentre s’acostava al lloc on era el pare. Hi havia tot de mosquitets i altres insectes que voleiaven entre els joncs que mantenien al riu amagat de la vista del poble, i a en Raymi no li agradaven.

La mare no havia volgut acomiadar-lo vora el riu, sinó que s’havia quedat plorant a la cabana de fusta i adob en la qual vivien tots tres. El pare, inflexible, no havia volgut retardar més el dia d'en Raymi i ell, que es queixava molt poc, va acceptar l’ordre aclucant els ulls i mirant endins per trobar una manera de fugir de la realitat.

Però no ho aconseguí: en Raymi va pujar a la barca carregat amb el farcell que li havia donat la mare.
Va seure al fons i va passar una bona estona fins que no va acomodar-se a l'incòmode pessigolleig de la totora. Quan ja estava a punt per a sortir, el pare li va entregar una bossa de pell de llama molt petita.

- Això et servirà per quan no puguis continuar endavant. Però només en tens per a una sola vegada. Sigues prudent.

I dit això, ell mateix va empènyer la barca cap a l’aigua i en Raymi es fa afanyar, sense mirar enrere, a començar a remar cap amunt, allà on les aigües del riu encara no eren dures.

Una lluna i un sol després, en Raymi va saber que no podria arribar a Huaina Picchu mai de la vida, perquè estava molt cansat. Els braços se li adormien i feia ja molta estona que plorava pel cansament. Un còndor li seguia la petja de molt a prop gairebé des que va sortir del poblat i ell, tot i que intentava de fingir que no el veia, era molt conscient que l’ocellot senzillament esperava que defallís per baixar, engrapar-lo i endur-se’l ben lluny. Però tot i així, en Raymi no volia parar de remar. El seu destí era arribar a la Muntanya Sagrada i aconseguir creuar la porta de la vida. Si no ho feia, es quedaria per sempre presoner de la seva pròpia metamorfosi, sense poder avançar. Sense poder arribar a ser gran.

Quan era a punt de rendir-se, acaronant suaument amb la mà la bosseta del pare, va veure un meandre del riu uns quants metres més endavant d’on era. L’alegria el va conquerir perquè va entendre que aquell revolt era la seva salvació; que podria deturar-se i prendre alè perquè era aquell meandre, aquell exactament, la primera etapa permesa de la seva odissea. Les llàgrimes li corrien galtes avall i de sobte no se sentia gens cansat, tot i que estava a punt de caure mort d’esgotament.

Quan va aconseguir arribar-hi, en Raymi amb prou feines va tenir esma de moure les entumides cames i alçar-se per arrossegar la totora cap a la riba i deixar-se caure al terra, de quatre grapes i amb el cap enfonsat cap al terra, desesperat.

Quan va recuperar l’alè i va començar a prendre consciència que havia aconseguit el primer objectiu, s’alçà i ben a prop va veure la pila de pedres coronades pel dibuix d’una serp de dos caps que l’indicava que allà tenia el menjar i el beure que li faria falta.

Va cruspir-s’ho tot amb deliri, gairebé sense mastegar i sense assaborir els aliments que ben acuradament li havia deixat una mà oculta que el seguia riu amunt. En Raymi va beneir el Sol per la seva ajuda i va tombar-se una estona a descansar.

La propera etapa de la seva cursa va estar curulla d’onades que s’entestaven en llençar-lo riu avall o cap a les ribes, cosa que li dificultava molt més el seu esforç. A part del cansament acumulat, aquella etapa era molt més llarga i més difícil i, a més, havia de fer-la en una sola nit. Els braços remaven el doble, les cames feien el doble de força, però en Raymi va plorar només la meitat. Un grup de llames que pasturaven tranquil·les van rebre’l davant el proper punt de descans i, a més, en Raymi va adonar-se de cop que el còndor l’havia deixat seguir i havia desaparegut feia unes quantes hores. Va saber, doncs, que havia aconseguit superar el més difícil i es va preparar per dirigir-se, envalentit, cap al seu punt final de navegació.

Però amb el que no comptava en Raymi era que l'última de les proves era la més difícil. Tan aviat com va decidir que ja no calia esforçar-se tant, va escoltar un crit llunyà que ressonà a tota la vall i que va semblar invocar tots els còndors que hi havia sota els dominis inques. Esglaiat, va poder veure’ls com s'unien al fons de la vall i volaven rabents cap a ell, talment com si fossin fletxes dirigides sense pietat als seus ulls, als cabells, als llavis, al centre de la seva vida. Va imaginar la seva mort horrible, dessagnat en una barqueta que, com que no era governada per ningú, flotaria riu avall i acabaria passant per davant la mirada de la seva mare, que l’estava esperant entre els mosquits de la riba del poblat. En els pocs segons que el vol endimoniat dels ocells li va permetre, en Raymi va entendre que no tenia possibilitat de salvar-se i va agafar la bosseta del pare, va desembolicar-la barruerament i va veure la substància negra i llefiscosa que reposava l'interior. Sense pensar-ho, perquè si ho hagués pensat hagués perdut, va enfonsar-hi dos dits de la mà dreta ,i escampant-lo pels llavis i sota el nas, va deixar que ràpidament el curare fes efecte.

El gran sacerdot Calinapac Huaini Rupac va moure el braç cap amunt, com si s'espolsés aigua de la mà, i els còndors que havien estat foradant el cap d’en Raymi van tornar a enlairar-se cel amunt i van desaparèixer per darrere el Huaina Picchu. En Raymi havia arribat al seu destí i ara calia que ho descobrís. Majestuós i arrogant com un sol d’estiu, el sacerdot era dempeus sobre una gran roca que vigilava el curs del riu. Amb el palmell de la mà mirant amunt, va alçar el braç lentament i la barca de totora, que començava a deixar-se anar pel corrent del riu, va deixar l’aigua i va enlairar-se al cel. A poc a poc va desaparèixer de la vista i oferí, a canvi, el cos d'en Raymi, que semblava com mort.

Però no ho era. Ells ulls del seu interior van obrir-se i enmig d’un mar de cares feréstegues, d’aus que li volien foradar el fetge i de peixos carnívors que es delien per saltar dins la barqueta i devorar-li els peus, en Raymi veia una llum que lluïa amb esperança mentre trencava una mena de foscor que no coneixia. Tot i que el nen, que ja no ho era, no era conscient de res, sabia que no havia mort. Entenia, amb un fil de coneixement, que el curare l’havia dut a un sala de fugida, un lloc fosc i tenebrós que calia creuar per abastar aquella llum d’alba que creixia amb potència.

El gran sacerdot Calinapac Huaini Rupac va continuar dirigint el vol de l’ànima d'en Raymi cap al cim de la Muntanya Sagrada, mentre el seu cos era rescatat per uns quants guerrers que somreien satisfets per l’èxit del seu nou membre. Durant aquell vol silenciós i invisible, en Raymi va lluitar contra tots els perills de les tenebres que a cada segon pretenien amb més ferotgia que no s’acostés a la llum, que cada vegada era més intensa. Com al principi, quan va arribar al meandre del riu on gairebé va estar a punt de rendir-se, en Raymi va entendre que calia seguir i seguir, lluitar i lluitar, no defallir. I la llum creixia a cada cop de braç que ell donava a aquells peixos que se’l volien menjar i a aquelles cares horribles que intentaven de retenir-lo dins la foscor.

I la llum ho va conquerir tot quan en Raymi féu un crit de vida, un cant de victòria. La Muntanya Sagrada va deixar anar, en aquell instant, una pedra enorme per una de les seves carenes i així demostrà que acceptava el seu nou defensor.

- Ho has de fer tot sol, Inti – li va dir en Raymi, amb la cara molt seriosa.

I mentre recordava el gust de la victòria, tal com sempre va fer des d'aquell dia, en Raymi va veure com el seu fill emprenia la seva pròpia vida riu amunt.

Projecte: Trossets de món, els meus contes ceràmics
Text: Sergi Arroyo Muela
Obra ceràmica i fotografia: Montse Artés Cornellas
Maig 2009

Xile 05-09, a vista d'ocell

La meva mare era alta i prima. De cabells llargs i llisos. De somriure tranquil. No era una dada que molta gent conegués, però la meva mare va néixer al sud de Xile, a la zona dels llacs, i jo, tot i que sabia que hi havia estat molt poc temps abans de venir cap aquí, sempre li deia que s’havia endut el seu país cosit a la seva ànima, a la seva pell, i ella reia i em deia ximplet, però em mirava amb els seus ulls d’aigua i sense dir res més em donava la raó.

- Seu aquí, que t’explicaré coses de Xile – em deia, quan era petit. Aleshores jo grimpava cap a la seva falda i escoltava com em parlava del llac Llanquihue, a la vora del qual va néixer. – Era blau i verd… i gris i verd… i blau i gris… El cel era el que cada dia li donava un color i el llac mai no es queixava.


La mare sempre deia això mentre m’arrufava el nas amb els seus dos dits, somrient. Aleshores jo guaitava els seus ulls blaus i verds i grisos, i podia nedar amb ella al llac Llanquihue mentre els dos vèiem a la llunyania la majestuosa silueta de les muntanyes.

- Però, compte! El volcà Osorno sempre semblava a punt d’enfurismar-se i llençar dins l’aigua tota mena de pedres de foc! – i això ho deia alçant les mans, fent veure que el volcà cridava, i posava cara d’home gran que no vol que el destorbi la canalla quan juga.

La mare també s’assenyalava l’entrecella i jo allà podia veure-hi l’Osorno enfadant-se, com si entre les seves celles hi hagués una muntanya que de cop naixia ferma cap amunt i ho observava tot amb supèrbia, que es despertava del seu son tranquil i es disposava a recuperar el ceptre de reina del llac.

- Però el Monte Tronador també s’enfadava quan veia que algú altre li volia fer ombra i aleshores envoltava el seu cim de núvols grisos i baixos que de cop començaven a fer molt soroll de trons i pedregada…

Jo buscava ràpidament una taqueta fosca que tenia la meva mare al front, el Monte Tronador, sobre la cella esquerra, que de cop semblava prendre vida i provocar una tempesta sobre les seves faccions. La lluita de poder entre les dues muntanyes semblava aferrissada, i jo m’encongia de la por.

Tanmateix, de cop, la mare reia i la tempesta i la guerra desapareixien i, movent la mà com una vareta màgica que semblava deixar guspires a l’aire, de sobte s’assenyalava els cabells llargs i platejats. Aleshores, jo em posava a picar de mans, content com un gínjol perquè sabia que el viatge continuava.

- Al riu Petrohue hi anàvem a banyar-nos amb l’avi… L’aigua queia tranquil·la i contenta, tranquil·la i contenta… - deia, mentre s’amanyagava els cabells suaument i em deixava que jo també li acaronés, i de cop em semblava notar l’aigua corrent enfurismada entre els meus dits, que fugia ràpida i decidida ben avall, mentre s'enduia el record de la tempesta i creava vida, una vida nova que brollava dels cabells de plata de la mare, una vida que naixia forta i com una promesa d’alegria.

I després, quan la mare ja callava i mirava per la finestra de casa, que potser en aquells moments era la finestra petita de fusta groguenca i esquerdada de la casa on ella va créixer, i com si fora al

jardí hi hagués aquell llac llunyà que jo no coneixia, aleshores jo entenia que ella continuava passejant per aquells boscos frondosos plens d’arbres amb les branques agarbuixades que tantes vegades havia trepitjat amb els seus pare...

Jo continuava el meu viatge pel seu país buscant aquells arbres, aquelles branques en el seu cos, en les venes de les seves mans, mentre ella continuava mirant per la finestra de la seva memòria. De vegades també posava la mà sobre el seu pit i el batec del seu cor em portava el record de les onades tranquil·les picant contra les roques a la Bahia Mansa.

- Hi ha tants racons que et vull ensenyar...Algun dia hi anirem els dos– em va dir un dia, però no vam anar-hi mai.

Uns anys després, quan ella va morir, jo vaig viatjar a Xile tot sol i vaig nedar al llac, vaig caminar per les faldes de l’Osorno i el Tronador i vaig seure a escoltar la remor de l’aigua. Tot preguntant als comerciants del mercat d’Angelmó, a Puerto Montt, vaig aconseguir

trobar la caseta on la meva mare va néixer. A tot arreu on mirava, em semblava veure-la. Tot allò que els meus ulls veien em recordava la seva absència, però també la seva presència, en aquella terra on tot sembla néixer. Una terra fèrtil, verda i poderosa on la bellesa no és estrident i per això és més bellesa. Una terra traduïda al llenguatge humà perquè les persones puguin habitar-la i sentir-se part d’un tot.

Per això la meva mare no va abandonar-la mai i se la va endur amb ella, cosida a la pell, als cabells, als ulls, al somriure, à l’ànima. Perquè aquella terra és humana i les persones pertanyem a la terra. Perquè hi ha pocs llocs més on la natura ens ofereix tan honestament la seva llar a nosaltres, els hostes, i de la qual generosament ens en dóna un bon tros perquè la duguem sempre prop del cor.

La meva mare era de Xile tant com Xile fou de la meva mare un cop les seves cendres van descansar alegres, tranquil·les, blaves, grises, verdes, a les suaus aigües del Llanquihue.

Projecte Trossets de món, els meus contes ceràmics.
Text: Sergi Arroyo Muela
Obra ceràmica i fotografia: Montse Artés Cornellas
Maig 2009