dissabte, 19 de setembre de 2009

Estats Units, est-oest

Costa oest, el parc natural

No puc sortir de la fila perquè les altres no ho entendrien. Tanmateix, tampoc hi penso. Duc la meva càrrega a l’esquena i no bado boca: no vaig néixer per fer preguntes. Totes seguim el nostre petit camí, silenciós i negre, portant al formiguer el que necessitarem per poder passar l’hivern i tot el que queda fora del nostre camí no ens importa. Però jo no puc evitar mirar-la quan passo pel seu costat. No li veig mai el cap, perquè és tan alta com un gegant i jo sóc petita i gairebé invisible. Però quan hem de saltar l’obstacle de les seves arrels, sempre em deturo un instant i miro el cos de la meva sequoia, que s’alça poderosa cap al cel mentre ignora la meva presència. Aixeco les antenes amunt i l’escorça és una paret infinita on hi són pintats tots els colors de la terra, aquesta terra que tant m’agrada i que afortunadament molts pocs humans coneixen perquè no poden endinsar-se on nosaltres sí que ho fem. Una companya em va dir una vegada que al final de l’escorça neix un bosc de fulles i que, segons ella, són les mateixes que a la tardor ens fan tanta escalfor. Jo no sé si creure-la, però és tan bonic el meu arbre que no em semblaria estrany que, al final del món, més enllà d’on pot arribar la meva imaginació, hi hagués un altre món tan verd com la meva esperança de grimpar-hi algun dia.
Costa est, la ciutat

Sempre provo d’esbrinar cap a on em duu el vent, però mai ho encerto. Acabo als peus d’una vella façana, arraconat a la voravia entre molts altres papers; fins i tot hi ha hagut vegades en què he grimpat dalt de tot d’un gratacels: allà, miro la ciutat per sota meu i per un segon crec que és meva. Aleshores faig un esforç per deixar-me anar dels filferros que em retenen i gaudeixo de la caiguda infinita i suau cap a l’asfalt, mentre assaboreixo els sons que creixen i els colors que m’envolten. Volo cap a la dreta i l’esquerra, faig tombarelles i pujo i baixo al ritme que el vent juganer em fa ballar. I quan aterro al terra, ric d’alegria i penso quina serà la propera destinació.

Però he de reconèixer que no havia pensat mai que, un dia, el vent em duria fins al riu, d’on ja no en sortiré més. M’he mullat del tot i de cop i volta peso tant que ja no puc volar. Ara em pregunto on em durà aquest nou viatge i en què em convertiré. Si, com la ciutat, em transformaré cada dia en una cosa nova.
Projecte: Trossets de món, els meus contes ceràmics
Textes: Sergi Arroyo Muela
Obra ceràmica i fotografies: Montse Artés Cornellas
Maig 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada