
Exposició Punt de Partida

Aquest mes de novembre vaig poder participar en el “Taller d’experimentació amb fotoceràmica dicromatada” que impartia la ceramista Eli Moretó al seu taller del barri de Sants. Aquest curs m’ha permès aprendre una nova tècnica per transferir imatges i texts a superfícies ceràmiques. És un procés nou per a mi i desconegut, el qual, tot i haver-ne llegit alguna cosa, no havia posat mai en pràctica.
Així que durant un cap de setmana vaig poder provar aquesta tècnica amb l’ajuda d’una ceramista que ja fa uns anys que la té per la mà. L’Eli ens va explicar els orígens de la tècnica i, sobretot, com fer-la, els elements que hi intervenen, com l’hem d’aplicar, tots els seus condicionants, etc.
Vàrem fer tot el procés d’aquesta tècnica de fotoceràmica, vam provar diferents emulsions, suports, colorants... I d’aquesta manera vam aconseguir un ventall de resultats, cosa que va ser molt interessant, com també poder-los comentar i fer un catàleg d’errors.
Darrere d’una tècnica aparentment senzilla s’amaguen un munt de possibilitats. Ara, cal anar al taller i provar la tècnica amb els materials amb els quals estic acostumada a treballar. Perfilar-la, aprofundir-la i aplicar-la a les peces que ara mateix estic fent.
Aquest estiu, la passió d’una persona pel món casteller ha fet que a mi se’m presentés l'oportunitat de crear una peça única per a un jardí. Una peça gran que fuig del convencionalisme, en la qual les formes orgàniques es recolzen les unes amb les altres per crear un castell molt particular. Una peça que conviurà amb un entorn privat, acompanyada de vegetació que la protegirà i li donarà un marc fantàstic on rebre els convidats. 


Un any més un dels meus contes ceràmics es va poder veure en la mostra de Tallers Oberts de Barcelona el passat 28 de maig de 2011. Com l’any passat l’escola Siena, a la zona del Farró-Putxet, va acollir una mostra de treballs dels seus alumnes adults i d’algunes de les seves mestres. En aquesta ocasió vaig escollir el conte Atacama, el color del silenci per a ensenyar a través de 10 cubs de fang vermell petits raconets, textures i perfils del desert xilè.
Aquest mes d’abril he compartit unes hores amb els nens i les nenes de primer i segon de primària del CEIP l’Alzina de Molins de Rei. Com que s’apropava Sant Jordi, em fet un taller de ceràmica on cada nen i nena ha pogut fer una rosa. 


Va ser una experiència bonica i ja tinc ganes de repetir!!
Una reflexió en forma de quadrat, una porció de desert, on es desdibuixen unes restes humanes d’una jove no identificada. Una desapareguda que apareix per donar consol i calmar la desesperació d’una de tantes mares que busquen dia rere dia. Una mare que porta buscant-la mesos, anys...Ara la desesperació esdevé tristesa i ràbia, i alhora es transformada en lluita per buscar els culpables, una lluita contra la impunitat. És una peça feta des del respecte, en memòria de totes aquelles dones i nenes assassinades o desaparegudes a Ciudad Juarez. En solidaritat a totes aquelles famílies que busquen a les seves filles, germanes, mares...I en suport a tots aquells col·lectius que s’estan formant per lluitar en contra d’aquests fets, que cerquen no només els desapareguts, sinó també dels responsables. A tots aquells que fan alguna cosa per canviar aquesta situació. 
Si el silenci pogués tenir un color, en aquest desert seria el de la terra. Perquè aquí tot és silenci i terra, i les dues coses es barregen l’una amb l’altra darrere de cada mirada, davant dels ulls que cerquen l’eternitat de la posta de sol.
Aquí es pot atrapar el temps i fer-lo teu; amagar-lo a la butxaca amb l’esperança d’utilitzar-lo quan més falta faci. El Licancabur domina tot el paisatge, però aquesta preeminència no té res d’arrogància. El gran volcà adormit senzillament ens orienta dins un paisatge que, de tan extrem, es converteix en personal, com si fos una imatge simbòlica però terrenal dels nostres pitjors temors o de les pors més ofegades. Tots podem seure al capdamunt de la duna i observar el Licancabur i tot el silenci que pesa. La pau s’adorm sobre els colors rojos i feréstecs de la sorra, sobre la calidesa ancestral de les formes rocoses del Valle de la Luna, però també sobre els nostres esperits agitats que, de cop, se senten protegits i en calma.
Aquest desert, que és el més àrid, el més vermell, el més semblant a un sol que es pon eternament, és també la natura més viva plena d’imatges inquietants. Àdhuc les ombres no són del tot fosques; totes semblen conservar parts dels ocres del dia. La immensitat d’Atacama, que no es pot imaginar, s’ofereix als que l’observen com una nova llar càlida i miraculosa, potser fins i tot petita i recollida.
Tant de bo aquesta pau fos com el temps i pogués endur-me-la en un farcellet dins la meva butxaca. Tot i que no puc, me’n queda el record vermell i àrid. El record d’un lloc on el sol té el poder de tintar l’exterior, però també tot el meu interior, que cerca per sempre més aquella calma.


Les d’Edimburg eren del pare, sol, a mil llocs preciosos que ara la Jana es delia per conèixer... En una es veia el pare servint copes en un pub; en una altra, tocant la guitarra en un parc; en una altra, al castell; en una altra, amb uns amics tocant en un pub...
Va decidir que cercaria les respostes que sempre li havien estat omeses i va construir una cronologia amb fotografies. Quan les va tenir per ordre es va trobar davant l’ordinador reservant un vol per a Edimburg. Les fotos d’Edimburg la van portar a la Napier University i al Pub Last Drop. Només va tenir sort al primer lloc: el seu carnet de treballadora de la UAB li va obrir moltes portes, acompanyat d’alguna mentideta. El pare va ser a Edimburg el curs 70-71 per fer un curs intensiu d’anglès. No quedava cap professor de l’època, però li van deixar veure fotografies de l’àlbum del curs i va poder veure el pare sempre amb la seva fidel acompanyant: la guitarra. Semblava que participava activament en totes les sortides, festes, obres de teatre i qualsevol cosa que se li posava per davant... Que curiós! Mai li va donar un cop de mà en els deures d’anglès.

Al pub ningú li va poder dir res. Tots els treballadors eren molt més joves que la Jana i li van dir que l’amo era una gran companyia de Glasgow que tenia un munt de pubs. Estava clar per la foto que el pare hi havia treballat al mateix temps que estudiava.
La següent parada era més complicada, també a Edimburg: una foto d’un grup de música i un retall de diari, una bona crítica a un grup emergent d’estudiants anomenats The Messin’ Kids. No es va tallar ni un pèl. Si una cosa no tenia la Jana era vergonya, s’havia fet molt forta quan era petita per ser diferent i per no tenir mare. Va esbrinar que la publicació encara existia i va anar a parlar amb el cap de documentació, un tio molt trempat que no devia tenir massa feina perquè la va ajudar moltíssim. The Messin’Kids van ser un tipus de boom estudiantil a final del curs 70-71. A la Setmana Santa del 71 van ser descoberts per accident en el soterrani de Whistlewinkiesper per un productor del Festival d’Edimburg. Després d’aquí van venir un seguit de bolos per la geografia escocesa. A la Jana li va coincidir la cronologia que li tenien al diari amb les seves fotografies.
Així que va anar directament a Perth, on apareixia la que semblava la seva mare. Només podia ser ella: eren idèntiques. Ho va tenir clar tan bon punt com va veure la foto. I n’hi havia un munt de fotos d’ella, sobretot en un pub de Perth, The Old Ship Inn. Per això va saber que era d’allà i la intuïció no li va fallar. Apareixia en una foto vestida d’infermera. Per sort, Perth és una encantadora petita ciutat i li va ser ben fàcil localitzar el lloc. Tot i ja no ser treballadora de la Perth Infirmary, li van poder dir on es va traslladar el 1973: a Wick, al nord d’Escòcia.

Evidentment, la Jana volia arribar fins al final. Encara que cap dels personatges de la seva història estiguessin vius, volia saber la veritat, volia saber si tenia mare. Al dia següent va agafar un tren que la portaria a Wick. El lloc era força petit, preciós, potser massa tranquil per a ella. Però la recepcionista del Caithness General Hospital no devia pensar que seria un dia tranquil quan la va veure. La Jana va notar que havia encertat el lloc.
Quan la va veure per primer cop, no li van caldre presentacions. Les dues sabien qui eren. La Jana tan sols va donar-li el munt de fotos que tenia. Ni una expressió, ni una llàgrima, tan sols una pregunta: “Què vols de mi?”.

El pub The Crown esdevindria un lloc molt important per a les dues des d’aquell dia. Allà va sortir tot a la llum... La mare de la Jana només tenia 18 anys quan es va quedar embarassada després de, segons ella, el millor estiu de la seva vida i les millors vacances a l’illa d’Skye. Però tenia plans, un historial acadèmic brillant, una plaça a una de les millors universitats de medicina del país, uns pares molt religiosos i estrictes... Va renunciar a la seva carrera per tenir la Jana, va passar mesos amagant la panxa i la vergonya, va marxar de casa sense explicar res al seus pares i ells no l’hi perdonarien mai. I quan va parir, va donar el bebè al pare de la Jana, sense explicacions, només amb dues ordres: no em busquis mai més ni li expliquis mai qui sóc.
Després, només va poder aconseguir una plaça a la Universitat per fer infermeria a Glasgow. El pare de la Jana la va buscar mil vegades, va implicar els seus pares, li va enviar fotografies d’aniversaris i Nadals... Al final va decidir marxar ben lluny, a Wick, i començar una nova vida, intentant esborrar el rastre, o això és el que es va pensar fins que va veure la Jana. Potser el seu pare va desistir en la idea d’entendrir-la, però estava clar que ningú ho aconseguiria. No va voler justificar-se, tan sols va dir que no entrava en els seus plans ni als 18 ni mai, i ara, arribant als 50, encara tenia menys ganes de ser mare.
La Jana mirava un altre cop per la finestra de l’avió. Acabava de deixar Escòcia, una terra intensa, tan intensa com la pluja que queia... Mai un país li resultaria tan trist! 