dissabte, 15 de gener de 2011

Atacama, el color del silenci

Si el silenci pogués tenir un color, en aquest desert seria el de la terra. Perquè aquí tot és silenci i terra, i les dues coses es barregen l’una amb l’altra darrere de cada mirada, davant dels ulls que cerquen l’eternitat de la posta de sol.

Aquí es pot atrapar el temps i fer-lo teu; amagar-lo a la butxaca amb l’esperança d’utilitzar-lo quan més falta faci. El Licancabur domina tot el paisatge, però aquesta preeminència no té res d’arrogància. El gran volcà adormit senzillament ens orienta dins un paisatge que, de tan extrem, es converteix en personal, com si fos una imatge simbòlica però terrenal dels nostres pitjors temors o de les pors més ofegades. Tots podem seure al capdamunt de la duna i observar el Licancabur i tot el silenci que pesa. La pau s’adorm sobre els colors rojos i feréstecs de la sorra, sobre la calidesa ancestral de les formes rocoses del Valle de la Luna, però també sobre els nostres esperits agitats que, de cop, se senten protegits i en calma.

Aquest desert, que és el més àrid, el més vermell, el més semblant a un sol que es pon eternament, és també la natura més viva plena d’imatges inquietants. Àdhuc les ombres no són del tot fosques; totes semblen conservar parts dels ocres del dia. La immensitat d’Atacama, que no es pot imaginar, s’ofereix als que l’observen com una nova llar càlida i miraculosa, potser fins i tot petita i recollida.

Tant de bo aquesta pau fos com el temps i pogués endur-me-la en un farcellet dins la meva butxaca. Tot i que no puc, me’n queda el record vermell i àrid. El record d’un lloc on el sol té el poder de tintar l’exterior, però també tot el meu interior, que cerca per sempre més aquella calma.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada