Molts companys, amics i ceramistes ens van acompanyar el passat 14 de desembre a la inauguració de l'exposició col·lectiva de ceràmica artística que es pot veure a la seu de l'associació de ceramistes de Catalunya
(c. Doctor Dou, núm. 7) sota el nom de "Punt de Partida". Una aposta molt personal de 5 ceramistes que em acabat fa poc els nostres estudis, i que em volgut muntat una exposició per a poder ensenyar la nostra obra fora de l'àmbit purament escolar. Són projectes amb alt nivell tècnic i sobretot amb moltes hores de feina i il·lusió al darrera.
Aquí teniu unes quantes fotografies d'aquest dia, de les peces, de la gent...
Exposició Punt de Partida
Els que encara no heu pogut visitar aquesta fantàstica exposició de ceràmica, us recordo que teniu fins el 13 de gener per fer-ho!!!!
Així que durant un cap de setmana vaig poder provar aquesta tècnica amb l’ajuda d’una ceramista que ja fa uns anys que la té per la mà. L’Eli ens va explicar els orígens de la tècnica i, sobretot, com fer-la, els elements que hi intervenen, com l’hem d’aplicar, tots els seus condicionants, etc.
Vàrem fer tot el procés d’aquesta tècnica de fotoceràmica, vam provar diferents emulsions, suports, colorants... I d’aquesta manera vam aconseguir un ventall de resultats, cosa que va ser molt interessant, com també poder-los comentar i fer un catàleg d’errors.
Darrere d’una tècnica aparentment senzilla s’amaguen un munt de possibilitats. Ara, cal anar al taller i provar la tècnica amb els materials amb els quals estic acostumada a treballar. Perfilar-la, aprofundir-la i aplicar-la a les peces que ara mateix estic fent.
Una reflexió en forma de quadrat, una porció de desert, on es desdibuixen unes restes humanes d’una jove no identificada. Una desapareguda que apareix per donar consol i calmar la desesperació d’una de tantes mares que busquen dia rere dia. Una mare que porta buscant-la mesos, anys...Ara la desesperació esdevé tristesa i ràbia, i alhora es transformada en lluita per buscar els culpables, una lluita contra la impunitat. És una peça feta des del respecte, en memòria de totes aquelles dones i nenes assassinades o desaparegudes a Ciudad Juarez. En solidaritat a totes aquelles famílies que busquen a les seves filles, germanes, mares...I en suport a tots aquells col·lectius que s’estan formant per lluitar en contra d’aquests fets, que cerquen no només els desapareguts, sinó també dels responsables. A tots aquells que fan alguna cosa per canviar aquesta situació
Aquí es pot atrapar el temps i fer-lo teu; amagar-lo a la butxaca amb l’esperança d’utilitzar-lo quan més falta faci. El Licancabur domina tot el paisatge, però aquesta preeminència no té res d’arrogància. El gran volcà adormit senzillament ens orienta dins un paisatge que, de tan extrem, es converteix en personal, com si fos una imatge simbòlica però terrenal dels nostres pitjors temors o de les pors més ofegades. Tots podem seure al capdamunt de la duna i observar el Licancabur i tot el silenci que pesa. La pau s’adorm sobre els colors rojos i feréstecs de la sorra, sobre la calidesa ancestral de les formes rocoses del Valle de la Luna, però també sobre els nostres esperits agitats que, de cop, se senten protegits i en calma. 
Aquest desert, que és el més àrid, el més vermell, el més semblant a un sol que es pon eternament, és també la natura més viva plena d’imatges inquietants. Àdhuc les ombres no són del tot fosques; totes semblen conservar parts dels ocres del dia. La immensitat d’Atacama, que no es pot imaginar, s’ofereix als que l’observen com una nova llar càlida i miraculosa, potser fins i tot petita i recollida. 
Tant de bo aquesta pau fos com el temps i pogués endur-me-la en un farcellet dins la meva butxaca. Tot i que no puc, me’n queda el record vermell i àrid. El record d’un lloc on el sol té el poder de tintar l’exterior, però també tot el meu interior, que cerca per sempre més aquella calma. 