dilluns, 26 de desembre del 2011

Inauguració exposició "Punt de Partida" a l'associació de ceramistes de Catalunya

Molts companys, amics i ceramistes ens van acompanyar el passat 14 de desembre a la inauguració de l'exposició col·lectiva de ceràmica artística que es pot veure a la seu de l'associació de ceramistes de Catalunya
(c. Doctor Dou, núm. 7) sota el nom de "Punt de Partida". Una aposta molt personal de 5 ceramistes que em acabat fa poc els nostres estudis, i que em volgut muntat una exposició per a poder ensenyar la nostra obra fora de l'àmbit purament escolar. Són projectes amb alt nivell tècnic i sobretot amb moltes hores de feina i il·lusió al darrera.  

Aquí teniu unes quantes fotografies d'aquest dia, de les peces, de la gent...


Exposició Punt de Partida

Els que encara no heu pogut visitar aquesta fantàstica exposició de ceràmica, us recordo que teniu fins el 13 de gener per fer-ho!!!!

diumenge, 11 de desembre del 2011

Punt de partida

Punt de partida recull els projectes finals de Montse Artés, Cristina Márquez, Sergi Pahissa, Carlota Sampietro i Júlia Sangés. Són propostes que assenyalen el tancament d’una etapa, la formativa, però que alhora i sobretot ara, marquen l’inici de camins amb nom propi en el panorama actual de la ceràmica.

Amb aquesta selecció es vol acostar l’espectador a les tendències que apunten les noves generacions de ceramistes que, com ja ve sent característic, basculen entre l’utilitari i l’artístic. Però a més, hi ha la voluntat de donar l’oportunitat de presentar aquests treballs en el marc d’una sala d’exposicions. Els projectes finals són la materialització d’un llarg procés d’investigació i creació, en definitiva, són el resultat de viure la ceràmica amb intensitat. Tanmateix, les peces resultants només s’han pogut veure fugaçment en el context de l’escola i per un públic molt reduït. Tant l’esforç que ha comportat la realització de les peces com la seva qualitat final justifiquen la mostra que aquí es presenta.

En aquest sentit, cal destacar que tots aquests projectes han participar en diferents edicions del showroom Futur Excel·lent que organitza Artesania de Catalunya per tal de premiar la feina dels alumnes, donant a conèixer les millors propostes d’arreu de l’estat.




Inauguració el 14 de desembre de 2011 a les 20:00 h

Dates de l'exposició del 12 de desembre de 2011 al 13 de gener de 2012
De dilluns a divendres de 11h a 13:30h i de 17:00h a 20;30h

Associació de ceramistes de Catalunya
C/ Doctor Dou, 7 baixos 1a
Tel: 93 317 69 06
www.ceramistescat.org



Un encàrrec cinquantenari


Un total de 22 socis del centre Excursionista Molins de Rei, van rebre el passat 27 de novembre, un escut commemoratiu de la entitat en reconeixement dels seus 50 anys de constància com a socis del CEM.

La peça era una reproducció en volum de l’escut de l’entitat, fet de fang refractari i decorats amb terres de colors i esmalt. Un cop la peça va estar cuita a més de 1000 graus, només li faltava el peu que li donés estabilitat i on hi aniria la placa amb els noms dels homenatjats. 

dimecres, 30 de novembre del 2011

Una nova tècnica per descobrir

Aquest mes de novembre vaig poder participar en el “Taller d’experimentació amb fotoceràmica dicromatada” que impartia la ceramista Eli Moretó al seu taller del barri de Sants. Aquest curs m’ha permès aprendre una nova tècnica per transferir imatges i texts a superfícies ceràmiques. És un procés nou per a mi i desconegut, el qual, tot i haver-ne llegit alguna cosa, no havia posat mai en pràctica.
Així que durant un cap de setmana vaig poder provar aquesta tècnica amb l’ajuda d’una ceramista que ja fa uns anys que la té per la mà. L’Eli ens va explicar els orígens de la tècnica i, sobretot, com fer-la, els elements que hi intervenen, com l’hem d’aplicar, tots els seus condicionants, etc.
Vàrem fer tot el procés d’aquesta tècnica de fotoceràmica, vam provar diferents emulsions, suports, colorants... I d’aquesta manera vam aconseguir un ventall de resultats, cosa que va ser molt interessant, com també poder-los comentar i fer un catàleg d’errors.

Darrere d’una tècnica aparentment senzilla s’amaguen un munt de possibilitats. Ara, cal anar al taller i provar la tècnica amb els materials amb els quals estic acostumada a treballar. Perfilar-la, aprofundir-la i aplicar-la a les peces que ara mateix estic fent.


El curs és molt interessant i molt recomanable!!!!

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Un castell molt particular

Aquest estiu, la passió d’una persona pel món casteller ha fet que a mi se’m presentés l'oportunitat de crear una peça única per a un jardí. Una peça gran que fuig del convencionalisme, en la qual les formes orgàniques es recolzen les unes amb les altres per crear un castell molt particular. Una peça que conviurà amb un entorn privat, acompanyada de vegetació que la protegirà i li donarà un marc fantàstic on rebre els convidats.



Si t’ hi apropes, encara hi podràs trobar algun gest amagat, unes mans aguantant un company o un peu recolzat a l’espatlla d’un altre...Només cal endinsar-se en la peça i mirar-la amb deteniment.




Els joc de colors que ens dona el marró de la camisa dels Matossers, amb el blanc i el negre, busca la gestualitat del conjunt.


Jugar amb els espais buits, per on passa el vent, la llum, els pensaments, els verds de l’entorn...Una forma rígida i alhora delicada. Són 33 peces orgàniques de fang cuit entrellaçades que uneixen les forces per aixecar del terra una torre humana: un castell!!



dilluns, 27 de juny del 2011

Mostra de tallers oberts de Barcelona

Un any més un dels meus contes ceràmics es va poder veure en la mostra de Tallers Oberts de Barcelona el passat 28 de maig de 2011. Com l’any passat l’escola Siena, a la zona del Farró-Putxet, va acollir una mostra de treballs dels seus alumnes adults i d’algunes de les seves mestres. En aquesta ocasió vaig escollir el conte Atacama, el color del silenci per a ensenyar a través de 10 cubs de fang vermell petits raconets, textures i perfils del desert xilè.


diumenge, 17 d’abril del 2011

Fem ceràmica a l'escola!

Aquest mes d’abril he compartit unes hores amb els nens i les nenes de primer i segon de primària del CEIP l’Alzina de Molins de Rei. Com que s’apropava Sant Jordi, em fet un taller de ceràmica on cada nen i nena ha pogut fer una rosa.


Un cop acabada, varem fer un iman per a la nevera amb el dibuixet de l’alzina que dona nom a l’escola. Uns dies més tard, quan el fang ja estava sec, el vaig bescuitar (cuita a 900ºC). I una setmana més tard, vaig tornar a l’escola amb la intenció de que cada alumne pogués pintar les seves peces. Les roses les varem esmaltar amb un esmalt, que tot i que era de color blanc, va resultar ser un vermell preciós. I els imans els varem pintar amb engalves de diferents colors (terres de colors).


Llavors va ser el moment màgic de tornar a coure totes les peces, però aquesta vegada la cuita la vaig fer a 1000ºC.


Les dues peces van quedar precioses! Cada nen i nena es va endur a casa seva les peces que havia fet en el taller.

Va ser una experiència bonica i ja tinc ganes de repetir!!


Gràcies nens i nenes de l’Alzina!!

dimecres, 9 de març del 2011

Situació de les dones al món, exposició de ceràmica


“El desert de la impunitat” és el nom de la peça amb la que participo a l’exposició col·lectiva de ceràmica que organitza l’Associació de Ceramistes de Catalunya. Sota el nom de la “Situació de les Dones al Món” l'exposició es pot veure del 9 al 30 de març de 2011, a la sala d’exposicions del Casal de Cultura Robert Brillas (carrer Àngel Guimerà, núm. 38-40. Esplugues de Llobregat) de 6 de la tarda a 9 del vespre i de dilluns a divendres. Aquesta exposició recolzada per Amnistia Internacional Catalunya i emmarcada dins els actes en motiu del 8 de març, recull l’obra d’una trentena de ceramistes catalanes, que volem donar diferents visions de la situació de les dones al món. La peça que presento és una reflexió sobre el feminicidi que actualment s’està cometent a Ciudad Juarez (Mèxic). Centenars de dones i nenes han desaparegut els últims anys al voltant d’aquesta ciutat, i moltes d’elles han aparegut mortes al desert que envolta la localitat mexicana. Algunes d’elles mai seran identificades, altres sempre seran cercades. Però cap d’elles oblidades.

Una reflexió en forma de quadrat, una porció de desert, on es desdibuixen unes restes humanes d’una jove no identificada. Una desapareguda que apareix per donar consol i calmar la desesperació d’una de tantes mares que busquen dia rere dia. Una mare que porta buscant-la mesos, anys...Ara la desesperació esdevé tristesa i ràbia, i alhora es transformada en lluita per buscar els culpables, una lluita contra la impunitat. És una peça feta des del respecte, en memòria de totes aquelles dones i nenes assassinades o desaparegudes a Ciudad Juarez. En solidaritat a totes aquelles famílies que busquen a les seves filles, germanes, mares...I en suport a tots aquells col·lectius que s’estan formant per lluitar en contra d’aquests fets, que cerquen no només els desapareguts, sinó també dels responsables. A tots aquells que fan alguna cosa per canviar aquesta situació.

dimecres, 2 de febrer del 2011

Vídeo de l'exposició "Petits contes ceràmics" de Montse Artés i "Elles" de Behnaz Rezaei.

Exposició al Celler de Can Ginestar de Sant Just Desvern de les exposicións "Petits Contes Ceràmics" de Montse Artés i "Elles" pintures de Behnaz Rezaei. Del 25 de novembre de 2010 al 9 de gener de 2011.

dissabte, 15 de gener del 2011

Atacama, el color del silenci

Si el silenci pogués tenir un color, en aquest desert seria el de la terra. Perquè aquí tot és silenci i terra, i les dues coses es barregen l’una amb l’altra darrere de cada mirada, davant dels ulls que cerquen l’eternitat de la posta de sol.

Aquí es pot atrapar el temps i fer-lo teu; amagar-lo a la butxaca amb l’esperança d’utilitzar-lo quan més falta faci. El Licancabur domina tot el paisatge, però aquesta preeminència no té res d’arrogància. El gran volcà adormit senzillament ens orienta dins un paisatge que, de tan extrem, es converteix en personal, com si fos una imatge simbòlica però terrenal dels nostres pitjors temors o de les pors més ofegades. Tots podem seure al capdamunt de la duna i observar el Licancabur i tot el silenci que pesa. La pau s’adorm sobre els colors rojos i feréstecs de la sorra, sobre la calidesa ancestral de les formes rocoses del Valle de la Luna, però també sobre els nostres esperits agitats que, de cop, se senten protegits i en calma.

Aquest desert, que és el més àrid, el més vermell, el més semblant a un sol que es pon eternament, és també la natura més viva plena d’imatges inquietants. Àdhuc les ombres no són del tot fosques; totes semblen conservar parts dels ocres del dia. La immensitat d’Atacama, que no es pot imaginar, s’ofereix als que l’observen com una nova llar càlida i miraculosa, potser fins i tot petita i recollida.

Tant de bo aquesta pau fos com el temps i pogués endur-me-la en un farcellet dins la meva butxaca. Tot i que no puc, me’n queda el record vermell i àrid. El record d’un lloc on el sol té el poder de tintar l’exterior, però també tot el meu interior, que cerca per sempre més aquella calma.


Escòcia, on va comença tot



La Jana mirava per la finestra de l’avió. Ja volava per sobre d’Escòcia... Quin verd més bonic!!! “Tanta pluja ha de tenir la seva part positiva”, va pensar.

I va recordar l’àvia... amb aquells cabells tan blancs i aquella pell tan arrugada, un somriure tan sincer, unes mans petites i arrugades, amb signes evidents d’alguna degeneració típica de l’edat... Mai unes mans li havien donat tanta seguretat, ni les de les seves mil parelles que havia tingut!

El que no entenia encara és com una persona tan encantadora podia haver estat tan tancada en segons quins aspectes. Per què li havia tingut tants secrets?

I ara es trobava a dalt d’un avió, de camí a Edimburg, amb poc més que un testament, unes instruccions ben poc clares... el resum del seu passat.




De petita, la Jana ja pensava que era diferent. Amb vuit anys ja s’havia guanyat el sobrenom de ‘’pastanaga’’: aquells cabells tan rojos en tenien la culpa, aquells cabells que l’àvia, a manca de la figura maternal, pentinava cada matí abans de sortir per anar a l’escola. I aquella pell blanca, una cara ben pigada, uns ulls verds... El pare era ben diferent: pell fosca, cabell ben negre, ulls grossos i marrons... Però feia temps que el pare era mort i per això estava amb l’àvia. L’àvia havia estat el seu referent en un milió de coses.

Però ara l’àvia també l’havia deixada i amb la soledat i la tristor també havia aparegut al seu diari. Tot i l’edat que ja tenia l’àvia, la Jana estava convençuda que la mort l’havia agafada per sorpresa, que tenia intenció de fer desaparèixer tot aquest munt de papers, fotografies i retalls de publicacions... O no? I si no, per què havia callat tots aquests anys?

Tot va començar fa una setmana, quan finalment va reunir forces suficients per triar les coses de l’àvia. Que n’era de presumida! Quanta roba!




L’altell del seu armari era ple de maletes, caixes i més caixes: unes amb mantes, d’altres amb bosses antigues, mocadors de coll, alguna mantellina... I va trobar ‘’la caixa’’: fotos del pare de molt jove –devia tenir uns 25 anys com a molt–, fotos d’un grup de música, fotos d’una noia pèl-roja amb noms i dates anotades al darrere, fotos d’un nadó... Les va posar en ordre: 1970, Edimburg; diverses fotos de 1971: Glasgow, Aberdeen, Inverness, Dundee; 1972, Perth i l’illa d’Skye...



Les d’Edimburg eren del pare, sol, a mil llocs preciosos que ara la Jana es delia per conèixer... En una es veia el pare servint copes en un pub; en una altra, tocant la guitarra en un parc; en una altra, al castell; en una altra, amb uns amics tocant en un pub...

Va decidir que cercaria les respostes que sempre li havien estat omeses i va construir una cronologia amb fotografies. Quan les va tenir per ordre es va trobar davant l’ordinador reservant un vol per a Edimburg. Les fotos d’Edimburg la van portar a la Napier University i al Pub Last Drop. Només va tenir sort al primer lloc: el seu carnet de treballadora de la UAB li va obrir moltes portes, acompanyat d’alguna mentideta. El pare va ser a Edimburg el curs 70-71 per fer un curs intensiu d’anglès. No quedava cap professor de l’època, però li van deixar veure fotografies de l’àlbum del curs i va poder veure el pare sempre amb la seva fidel acompanyant: la guitarra. Semblava que participava activament en totes les sortides, festes, obres de teatre i qualsevol cosa que se li posava per davant... Que curiós! Mai li va donar un cop de mà en els deures d’anglès.



Al pub ningú li va poder dir res. Tots els treballadors eren molt més joves que la Jana i li van dir que l’amo era una gran companyia de Glasgow que tenia un munt de pubs. Estava clar per la foto que el pare hi havia treballat al mateix temps que estudiava.

La següent parada era més complicada, també a Edimburg: una foto d’un grup de música i un retall de diari, una bona crítica a un grup emergent d’estudiants anomenats The Messin’ Kids. No es va tallar ni un pèl. Si una cosa no tenia la Jana era vergonya, s’havia fet molt forta quan era petita per ser diferent i per no tenir mare. Va esbrinar que la publicació encara existia i va anar a parlar amb el cap de documentació, un tio molt trempat que no devia tenir massa feina perquè la va ajudar moltíssim. The Messin’Kids van ser un tipus de boom estudiantil a final del curs 70-71. A la Setmana Santa del 71 van ser descoberts per accident en el soterrani de Whistlewinkiesper per un productor del Festival d’Edimburg. Després d’aquí van venir un seguit de bolos per la geografia escocesa. A la Jana li va coincidir la cronologia que li tenien al diari amb les seves fotografies.

Així que va anar directament a Perth, on apareixia la que semblava la seva mare. Només podia ser ella: eren idèntiques. Ho va tenir clar tan bon punt com va veure la foto. I n’hi havia un munt de fotos d’ella, sobretot en un pub de Perth, The Old Ship Inn. Per això va saber que era d’allà i la intuïció no li va fallar. Apareixia en una foto vestida d’infermera. Per sort, Perth és una encantadora petita ciutat i li va ser ben fàcil localitzar el lloc. Tot i ja no ser treballadora de la Perth Infirmary, li van poder dir on es va traslladar el 1973: a Wick, al nord d’Escòcia.



Evidentment, la Jana volia arribar fins al final. Encara que cap dels personatges de la seva història estiguessin vius, volia saber la veritat, volia saber si tenia mare. Al dia següent va agafar un tren que la portaria a Wick. El lloc era força petit, preciós, potser massa tranquil per a ella. Però la recepcionista del Caithness General Hospital no devia pensar que seria un dia tranquil quan la va veure. La Jana va notar que havia encertat el lloc.

Quan la va veure per primer cop, no li van caldre presentacions. Les dues sabien qui eren. La Jana tan sols va donar-li el munt de fotos que tenia. Ni una expressió, ni una llàgrima, tan sols una pregunta: “Què vols de mi?”.



El pub The Crown esdevindria un lloc molt important per a les dues des d’aquell dia. Allà va sortir tot a la llum... La mare de la Jana només tenia 18 anys quan es va quedar embarassada després de, segons ella, el millor estiu de la seva vida i les millors vacances a l’illa d’Skye. Però tenia plans, un historial acadèmic brillant, una plaça a una de les millors universitats de medicina del país, uns pares molt religiosos i estrictes... Va renunciar a la seva carrera per tenir la Jana, va passar mesos amagant la panxa i la vergonya, va marxar de casa sense explicar res al seus pares i ells no l’hi perdonarien mai. I quan va parir, va donar el bebè al pare de la Jana, sense explicacions, només amb dues ordres: no em busquis mai més ni li expliquis mai qui sóc.

Després, només va poder aconseguir una plaça a la Universitat per fer infermeria a Glasgow. El pare de la Jana la va buscar mil vegades, va implicar els seus pares, li va enviar fotografies d’aniversaris i Nadals... Al final va decidir marxar ben lluny, a Wick, i començar una nova vida, intentant esborrar el rastre, o això és el que es va pensar fins que va veure la Jana. Potser el seu pare va desistir en la idea d’entendrir-la, però estava clar que ningú ho aconseguiria. No va voler justificar-se, tan sols va dir que no entrava en els seus plans ni als 18 ni mai, i ara, arribant als 50, encara tenia menys ganes de ser mare.

La Jana mirava un altre cop per la finestra de l’avió. Acabava de deixar Escòcia, una terra intensa, tan intensa com la pluja que queia... Mai un país li resultaria tan trist!