El meu projecte final de ceràmica artística ha estat un dels seleccionats per a participar en la convocatòria que fa enguany Artesania de Catalunya, per tal d’establir vincles entre els alumnes que acaben els estudis i el món professional. Aquesta trobada es durà a terme durant els dies 27 i 28 de novembre de 2009, a la seva seu de Barcelona, carrer Banys Nous, núm. 11. 
Avui fa sol i he sortit a passejar. El vent m’embolcalla ràpidament i els meus pensaments fugen amb ell, mentre m’endinso al bosc buscant alguna cosa que em faci somriure. M'assec en una soca vella mirant el moviment suau dels arbres, com les fulles es mouen com un pèndol, escoltant el xiuxiueig de les seves branques. Amb la mà mig adormida encara, toco el terra humit per la rosada. Prop dels meus peus hi ha un petit tronc grogós que sembla talment tret de lloc. M’estiro i l’agafo. Segurament, algun animal l'ha deixat allà. Quin viatge deu haver fet? Quins llocs ha vist? Ara que el tinc a la mà me m’adono que a la part de sota s’hi ha arreulit un petit cargolet que, mig adormit, treu el cap. Quantes petites històries amaga un petit tronc! Ara ja puc tornar a casa.
El somni no té guió. Arrenca del nostre jo més interior, del nostre subconscient, on hi ha coses oblidades, aspectes ocults de nosaltres, il·lusions...Un món dins un altre. En tot cas, el somni no el podem controlar. És una porta oberta a un món desconegut, amagat.
Costa oest, el parc natural
Una lluna i un sol després, en Raymi va saber que no podria arribar a Huaina Picchu mai de la vida, perquè estava molt cansat. Els braços se li adormien i feia ja molta estona que plorava pel cansament. Un còndor li seguia la petja de molt a prop gairebé des que va sortir del poblat i ell, tot i que intentava de fingir que no el veia, era molt conscient que l’ocellot senzillament esperava que defallís per baixar, engrapar-lo i endur-se’l ben lluny. Però tot i així, en Raymi no volia parar de remar. El seu destí era arribar a la Muntanya Sagrada i aconseguir creuar la porta de la vida. Si no ho feia, es quedaria per sempre presoner de la seva pròpia metamorfosi, sense poder avançar. Sense poder arribar a ser gran.
Quan era a punt de rendir-se, acaronant suaument amb la mà la bosseta del pare, va veure un meandre del riu uns quants metres més endavant d’on era. L’alegria el va conquerir perquè va entendre que aquell revolt era la seva salvació; que podria deturar-se i prendre alè perquè era aquell meandre, aquell exactament, la primera etapa permesa de la seva odissea. Les llàgrimes li corrien galtes avall i de sobte no se sentia gens cansat, tot i que estava a punt de caure mort d’esgotament.
Quan va recuperar l’alè i va començar a prendre consciència que havia aconseguit el primer objectiu, s’alçà i ben a prop va veure la pila de pedres coronades pel dibuix d’una serp de dos caps que l’indicava que allà tenia el menjar i el beure que li faria falta.
Va cruspir-s’ho tot amb deliri, gairebé sense mastegar i sense assaborir els aliments que ben acuradament li havia deixat una mà oculta que el seguia riu amunt. En Raymi va beneir el Sol per la seva ajuda i va tombar-se una estona a descansar.
Però amb el que no comptava en Raymi era que l'última de les proves era la més difícil. Tan aviat com va decidir que ja no calia esforçar-se tant, va escoltar un crit llunyà que ressonà a tota la vall i que va semblar invocar tots els còndors que hi havia sota els dominis inques. Esglaiat, va poder veure’ls com s'unien al fons de la vall i volaven rabents cap a ell, talment com si fossin fletxes dirigides sense pietat als seus ulls, als cabells, als llavis, al centre de la seva vida. Va imaginar la seva mort horrible, dessagnat en una barqueta que, com que no era governada per ningú, flotaria riu avall i acabaria passant per davant la mirada de la seva mare, que l’estava esperant entre els mosquits de la riba del poblat. En els pocs segons que el vol endimoniat dels ocells li va permetre, en Raymi va entendre que no tenia possibilitat de salvar-se i va agafar la bosseta del pare, va desembolicar-la barruerament i va veure la substància negra i llefiscosa que reposava l'interior. Sense pensar-ho, perquè si ho hagués pensat hagués perdut, va enfonsar-hi dos dits de la mà dreta ,i escampant-lo pels llavis i sota el nas, va deixar que ràpidament el curare fes efecte.
El gran sacerdot Calinapac Huaini Rupac va moure el braç cap amunt, com si s'espolsés aigua de la mà, i els còndors que havien estat foradant el cap d’en Raymi van tornar a enlairar-se cel amunt i van desaparèixer per darrere el Huaina Picchu. En Raymi havia arribat al seu destí i ara calia que ho descobrís. Majestuós i arrogant com un sol d’estiu, el sacerdot era dempeus sobre una gran roca que vigilava el curs del riu. Amb el palmell de la mà mirant amunt, va alçar el braç lentament i la barca de totora, que començava a deixar-se anar pel corrent del riu, va deixar l’aigua i va enlairar-se al cel. A poc a poc va desaparèixer de la vista i oferí, a canvi, el cos d'en Raymi, que semblava com mort.
Però no ho era. Ells ulls del seu interior van obrir-se i enmig d’un mar de cares feréstegues, d’aus que li volien foradar el fetge i de peixos carnívors que es delien per saltar dins la barqueta i devorar-li els peus, en Raymi veia una llum que lluïa amb esperança mentre trencava una mena de foscor que no coneixia. Tot i que el nen, que ja no ho era, no era conscient de res, sabia que no havia mort. Entenia, amb un fil de coneixement, que el curare l’havia dut a un sala de fugida, un lloc fosc i tenebrós que calia creuar per abastar aquella llum d’alba que creixia amb potència.
El gran sacerdot Calinapac Huaini Rupac va continuar dirigint el vol de l’ànima d'en Raymi cap al cim de la Muntanya Sagrada, mentre el seu cos era rescatat per uns quants guerrers que somreien satisfets per l’èxit del seu nou membre. Durant aquell vol silenciós i invisible, en Raymi va lluitar contra tots els perills de les tenebres que a cada segon pretenien amb més ferotgia que no s’acostés a la llum, que cada vegada era més intensa. Com al principi, quan va arribar al meandre del riu on gairebé va estar a punt de rendir-se, en Raymi va entendre que calia seguir i seguir, lluitar i lluitar, no defallir. I la llum creixia a cada cop de braç que ell donava a aquells peixos que se’l volien menjar i a aquelles cares horribles que intentaven de retenir-lo dins la foscor.
I la llum ho va conquerir tot quan en Raymi féu un crit de vida, un cant de victòria. La Muntanya Sagrada va deixar anar, en aquell instant, una pedra enorme per una de les seves carenes i així demostrà que acceptava el seu nou defensor.
- Ho has de fer tot sol, Inti – li va dir en Raymi, amb la cara molt seriosa.
I mentre recordava el gust de la victòria, tal com sempre va fer des d'aquell dia, en Raymi va veure com el seu fill emprenia la seva pròpia vida riu amunt.
+copia.jpg)
La mare sempre deia això mentre m’arrufava el nas amb els seus dos dits, somrient. Aleshores jo guaitava els seus ulls blaus i verds i grisos, i podia nedar amb ella al llac Llanquihue mentre els dos vèiem a la llunyania la majestuosa silueta de les muntanyes.
- Però, compte! El volcà Osorno sempre semblava a punt d’enfurismar-se i llençar dins l’aigua tota mena de pedres de foc! – i això ho deia alçant les mans, fent veure que el volcà cridava, i posava cara d’home gran que no vol que el destorbi la canalla quan juga.
La mare també s’assenyalava l’entrecella i jo allà podia veure-hi l’Osorno enfadant-se, com si entre les seves celles hi hagués una muntanya que de cop naixia ferma cap amunt i ho observava tot amb supèrbia, que es despertava del seu son tranquil i es disposava a recuperar el ceptre de reina del llac.
- Però el Monte Tronador també s’enfadava quan veia que algú altre li volia fer ombra i aleshores envoltava el seu cim de núvols grisos i baixos que de cop començaven a fer molt soroll de trons i pedregada…
Jo buscava ràpidament una taqueta fosca que tenia la meva mare al front, el Monte Tronador, sobre la cella esquerra, que de cop semblava prendre vida i provocar una tempesta sobre les seves faccions. La lluita de poder entre les dues muntanyes semblava aferrissada, i jo m’encongia de la por.
Tanmateix, de cop, la mare reia i la tempesta i la guerra desapareixien i, movent la mà com una vareta màgica que semblava deixar guspires a l’aire, de sobte s’assenyalava els cabells llargs i platejats. Aleshores, jo em posava a picar de mans, content com un gínjol perquè sabia que el viatge continuava.
- Al riu Petrohue hi anàvem a banyar-nos amb l’avi… L’aigua queia tranquil·la i contenta, tranquil·la i contenta… - deia, mentre s’amanyagava els cabells suaument i em deixava que jo també li acaronés, i de cop em semblava notar l’aigua corrent enfurismada entre els meus dits, que fugia ràpida i decidida ben avall, mentre s'enduia el record de la tempesta i creava vida, una vida nova que brollava dels cabells de plata de la mare, una vida que naixia forta i com una promesa d’alegria.
I després, quan la mare ja callava i mirava per la finestra de casa, que potser en aquells moments era la finestra petita de fusta groguenca i esquerdada de la casa on ella va créixer, i com si fora al
jardí hi hagués aquell llac llunyà que jo no coneixia, aleshores jo entenia que ella continuava passejant per aquells boscos frondosos plens d’arbres amb les branques agarbuixades que tantes vegades havia trepitjat amb els seus pare...
Jo continuava el meu viatge pel seu país buscant aquells arbres, aquelles branques en el seu cos, en les venes de les seves mans, mentre ella continuava mirant per la finestra de la seva memòria. De vegades també posava la mà sobre el seu pit i el batec del seu cor em portava el record de les onades tranquil·les picant contra les roques a la Bahia Mansa.
- Hi ha tants racons que et vull ensenyar...Algun dia hi anirem els dos– em va dir un dia, però no vam anar-hi mai.
Uns anys després, quan ella va morir, jo vaig viatjar a Xile tot sol i vaig nedar al llac, vaig caminar per les faldes de l’Osorno i el Tronador i vaig seure a escoltar la remor de l’aigua. Tot preguntant als comerciants del mercat d’Angelmó, a Puerto Montt, vaig aconseguir
trobar la caseta on la meva mare va néixer. A tot arreu on mirava, em semblava veure-la. Tot allò que els meus ulls veien em recordava la seva absència, però també la seva presència, en aquella terra on tot sembla néixer. Una terra fèrtil, verda i poderosa on la bellesa no és estrident i per això és més bellesa. Una terra traduïda al llenguatge humà perquè les persones puguin habitar-la i sentir-se part d’un tot.
Per això la meva mare no va abandonar-la mai i se la va endur amb ella, cosida a la pell, als cabells, als ulls, al somriure, à l’ànima. Perquè aquella terra és humana i les persones pertanyem a la terra. Perquè hi ha pocs llocs més on la natura ens ofereix tan honestament la seva llar a nosaltres, els hostes, i de la qual generosament ens en dóna un bon tros perquè la duguem sempre prop del cor.
La meva mare era de Xile tant com Xile fou de la meva mare un cop les seves cendres van descansar alegres, tranquil·les, blaves, grises, verdes, a les suaus aigües del Llanquihue.
Projecte Trossets de món, els meus contes ceràmics.
Text: Sergi Arroyo Muela
Obra ceràmica i fotografia: Montse Artés Cornellas
Maig 2009
Sota el nom Trossets de món (els meus contes ceràmics) presento cinc grups de peces amb els quals he treballat dos grans temes: el conte i el viatge. Intento ajuntar-los i alhora donar forma a una idea que em rondava feia temps: crear peces de ceràmica amb una història al darrere, com si es tractés d’un conte infantil, però per a adults i que, a més, em permetés expressar sentiments, mentre buscava al mateix temps un llenguatge propi. És un projecte amb cinc contes, amb cinc històries ben diferents les unes de les altres. Cinc històries que, basades en uns texts, ja sigui en format de conte o amb unes poques línies, em serveixen per donar cos a unes idees i així construir unes peces ceràmiques, a les quals jo anomeno contes ceràmics.
