El meu món ceràmic

Vàrem ser notícia a BTV!!!

2012-01-30T22:52:00.001+01:00

Mentre va durar l'exposició "Punt de partida" a la seu de l'associació de Ceramistes de Catalunya, BTV va emetre un clau de notícia un vídeo de la nostra mostra on es recull la feina dels 5 ceramistes que compartirem espai i il·lusió.

Aquí teniu l'enllaç per a fer-hi un cop d'ull......

http://www.tvciutatvella.com/component/jtvcontent/article/3565-exposicio-a-lassociacio-de-ceramistes-de-catalunya

Inauguració exposició "Punt de Partida" a l'associació de ceramistes de Catalunya

2011-12-26T21:32:00.000+01:00

Molts companys, amics i ceramistes ens van acompanyar el passat 14 de desembre a la inauguració de l'exposició col·lectiva de ceràmica artística que es pot veure a la seu de l'associació de ceramistes de Catalunya

(c. Doctor Dou, núm. 7) sota el nom de "Punt de Partida". Una aposta molt personal de 5 ceramistes que em acabat fa poc els nostres estudis, i que em volgut muntat una exposició per a poder ensenyar la nostra obra fora de l'àmbit purament escolar. Són projectes amb alt nivell tècnic i sobretot amb moltes hores de feina i il·lusió al darrera.

Aquí teniu unes quantes fotografies d'aquest dia, de les peces, de la gent...

Exposició Punt de Partida

Els que encara no heu pogut visitar aquesta fantàstica exposició de ceràmica, us recordo que teniu fins el 13 de gener per fer-ho!!!!

Punt de partida

2011-12-11T14:52:00.001+01:00

Punt de partida recull els projectes finals de Montse Artés, CristinaMárquez, Sergi Pahissa, Carlota Sampietro i Júlia Sangés. Són propostes queassenyalen el tancament d’una etapa, la formativa, però que alhora i sobretotara, marquen l’inici de camins amb nom propi en el panorama actual de laceràmica.

Amb aquesta selecció es vol acostarl’espectador a les tendències que apunten les noves generacions de ceramistesque, com ja ve sent característic, basculen entre l’utilitari i l’artístic.Però a més, hi ha la voluntat de donar l’oportunitat de presentar aqueststreballs en el marc d’una sala d’exposicions. Els projectes finals sónla materialització d’un llarg procés d’investigació i creació, en definitiva,són el resultat de viure la ceràmica amb intensitat. Tanmateix, les pecesresultants només s’han pogut veure fugaçment en el context de l’escola i per unpúblic molt reduït. Tant l’esforç que ha comportat la realització de les pecescom la seva qualitat final justifiquen la mostra que aquí es presenta.

En aquest sentit, cal destacar que totsaquests projectes han participar en diferents edicions del showroom Futur Excel·lentque organitza Artesania de Catalunya per tal de premiar la feina dels alumnes,donant a conèixer les millors propostes d’arreu de l’estat.

Inauguració el 14 de desembre de 2011 a les 20:00 h

Dates de l'exposició del 12 de desembre de 2011 al 13 de gener de 2012

De dilluns a divendres de 11h a 13:30h i de 17:00h a 20;30h

Associació de ceramistes de Catalunya

C/ Doctor Dou, 7 baixos 1a

Tel: 93 317 69 06

www.ceramistescat.org

Un encàrrec cinquantenari

2011-12-11T14:41:00.001+01:00

Un total de 22 socis del centre ExcursionistaMolins de Rei, van rebre el passat 27 de novembre, un escut commemoratiu de laentitat en reconeixement dels seus 50 anys de constància com a socis del CEM.

La peça era una reproducció en volum de l’escutde l’entitat, fet de fang refractari i decorats amb terres de colors i esmalt.Un cop la peça va estar cuita a més de 1000 graus, només li faltava el peu queli donés estabilitat i on hi aniria la placa amb els noms dels homenatjats.

Una nova tècnica per descobrir

2011-11-30T11:20:00.004+01:00

Aquest mes de novembre vaig poder participar en el “Taller d’experimentació amb fotoceràmica dicromatada” que impartia la ceramista Eli Moretó al seu taller del barri de Sants. Aquest curs m’ha permès aprendre una nova tècnica per transferir imatges i texts a superfícies ceràmiques. És un procés nou per a mi i desconegut, el qual, tot i haver-ne llegit alguna cosa, no havia posat mai en pràctica.
Així que durant un cap de setmana vaig poder provar aquesta tècnica amb l’ajuda d’una ceramista que ja fa uns anys que la té per la mà. L’Eli ens va explicar els orígens de la tècnica i, sobretot, com fer-la, els elements que hi intervenen, com l’hem d’aplicar, tots els seus condicionants, etc.
Vàrem fer tot el procés d’aquesta tècnica de fotoceràmica, vam provar diferents emulsions, suports, colorants... I d’aquesta manera vam aconseguir un ventall de resultats, cosa que va ser molt interessant, com també poder-los comentar i fer un catàleg d’errors.

Darrere d’una tècnica aparentment senzilla s’amaguen un munt de possibilitats. Ara, cal anar al taller i provar la tècnica amb els materials amb els quals estic acostumada a treballar. Perfilar-la, aprofundir-la i aplicar-la a les peces que ara mateix estic fent.

El curs és molt interessant i molt recomanable!!!!

Un castell molt particular

2011-10-03T22:30:00.005+02:00

Aquest estiu, la passió d’una persona pel món casteller ha fet que a mi se’m presentés l'oportunitat de crear una peça única per a un jardí. Una peça gran que fuig del convencionalisme, en la qual les formes orgàniques es recolzen les unes amb les altres per crear un castell molt particular. Una peça que conviurà amb un entorn privat, acompanyada de vegetació que la protegirà i li donarà un marc fantàstic on rebre els convidats.

Si t’ hi apropes, encara hi podràs trobar algun gest amagat, unes mans aguantant un company o un peu recolzat a l’espatlla d’un altre...Només cal endinsar-se en la peça i mirar-la amb deteniment.

Els joc de colors que ens dona el marró de la camisa dels Matossers, amb el blanc i el negre, busca la gestualitat del conjunt.

Jugar amb els espais buits, per on passa el vent, la llum, els pensaments, els verds de l’entorn...Una forma rígida i alhora delicada. Són 33 peces orgàniques de fang cuit entrellaçades que uneixen les forces per aixecar del terra una torre humana: un castell!!

Mostra de tallers oberts de Barcelona

2011-06-27T20:26:00.002+02:00

Un any més un dels meus contes ceràmics es va poder veure en la mostra de Tallers Oberts de Barcelona el passat 28 de maig de 2011. Com l’any passat l’escola Siena, a la zona del Farró-Putxet, va acollir una mostra de treballs dels seus alumnes adults i d’algunes de les seves mestres. En aquesta ocasió vaig escollir el conte Atacama, el color del silenci per a ensenyar a través de 10 cubs de fang vermell petits raconets, textures i perfils del desert xilè.

Fem ceràmica a l'escola!

2011-04-17T22:46:00.015+02:00

Aquest mes d’abril he compartit unes hores amb els nens i les nenes de primer i segon de primària del CEIP l’Alzina de Molins de Rei. Com que s’apropava Sant Jordi, em fet un taller de ceràmica on cada nen i nena ha pogut fer una rosa.

Un cop acabada, varem fer un iman per a la nevera amb el dibuixet de l’alzina que dona nom a l’escola. Uns dies més tard, quan el fang ja estava sec, el vaig bescuitar (cuita a 900ºC). I una setmana més tard, vaig tornar a l’escola amb la intenció de que cada alumne pogués pintar les seves peces. Les roses les varem esmaltar amb un esmalt, que tot i que era de color blanc, va resultar ser un vermell preciós. I els imans els varem pintar amb engalves de diferents colors (terres de colors).

Llavors va ser el moment màgic de tornar a coure totes les peces, però aquesta vegada la cuita la vaig fer a 1000ºC.

Les dues peces van quedar precioses! Cada nen i nena es va endur a casa seva les peces que havia fet en el taller.

Va ser una experiència bonica i ja tinc ganes de repetir!!

Gràcies nens i nenes de l’Alzina!!

Situació de les dones al món, exposició de ceràmica

2011-03-09T00:26:00.007+01:00

“El desert de la impunitat” és el nom de la peça amb la que participo a l’exposició col·lectiva de ceràmica que organitza l’Associació de Ceramistes de Catalunya. Sota el nom de la “Situació de les Dones al Món” l'exposició es pot veure del 9 al 30 de març de 2011, a la sala d’exposicions del Casal de Cultura Robert Brillas (carrer Àngel Guimerà, núm. 38-40. Esplugues de Llobregat) de 6 de la tarda a 9 del vespre i de dilluns a divendres. Aquesta exposició recolzada per Amnistia Internacional Catalunya i emmarcada dins els actes en motiu del 8 de març, recull l’obra d’una trentena de ceramistes catalanes, que volem donar diferents visions de la situació de les dones al món. La peça que presento és una reflexió sobre el feminicidi que actualment s’està cometent a Ciudad Juarez (Mèxic). Centenars de dones i nenes han desaparegut els últims anys al voltant d’aquesta ciutat, i moltes d’elles han aparegut mortes al desert que envolta la localitat mexicana. Algunes d’elles mai seran identificades, altres sempre seran cercades. Però cap d’elles oblidades.

Una reflexió en forma de quadrat, una porció de desert, on es desdibuixen unes restes humanes d’una jove no identificada. Una desapareguda que apareix per donar consol i calmar la desesperació d’una de tantes mares que busquen dia rere dia. Una mare que porta buscant-la mesos, anys...Ara la desesperació esdevé tristesa i ràbia, i alhora es transformada en lluita per buscar els culpables, una lluita contra la impunitat. És una peça feta des del respecte, en memòria de totes aquelles dones i nenes assassinades o desaparegudes a Ciudad Juarez. En solidaritat a totes aquelles famílies que busquen a les seves filles, germanes, mares...I en suport a tots aquells col·lectius que s’estan formant per lluitar en contra d’aquests fets, que cerquen no només els desapareguts, sinó també dels responsables. A tots aquells que fan alguna cosa per canviar aquesta situació.

Vídeo de l'exposició "Petits contes ceràmics" de Montse Artés i "Elles" de Behnaz Rezaei.

2011-02-02T00:16:00.002+01:00

Exposició al Celler de Can Ginestar de Sant Just Desvern de les exposicións "Petits Contes Ceràmics" de Montse Artés i "Elles" pintures de Behnaz Rezaei. Del 25 de novembre de 2010 al 9 de gener de 2011.

Atacama, el color del silenci

2011-01-15T22:13:00.002+01:00

Si el silenci pogués tenir un color, en aquest desert seria el de la terra. Perquè aquí tot és silenci i terra, i les dues coses es barregen l’una amb l’altra darrere de cada mirada, davant dels ulls que cerquen l’eternitat de la posta de sol.

Aquí es pot atrapar el temps i fer-lo teu; amagar-lo a la butxaca amb l’esperança d’utilitzar-lo quan més falta faci. El Licancabur domina tot el paisatge, però aquesta preeminència no té res d’arrogància. El gran volcà adormit senzillament ens orienta dins un paisatge que, de tan extrem, es converteix en personal, com si fos una imatge simbòlica però terrenal dels nostres pitjors temors o de les pors més ofegades. Tots podem seure al capdamunt de la duna i observar el Licancabur i tot el silenci que pesa. La pau s’adorm sobre els colors rojos i feréstecs de la sorra, sobre la calidesa ancestral de les formes rocoses del Valle de la Luna, però també sobre els nostres esperits agitats que, de cop, se senten protegits i en calma.

Aquest desert, que és el més àrid, el més vermell, el més semblant a un sol que es pon eternament, és també la natura més viva plena d’imatges inquietants. Àdhuc les ombres no són del tot fosques; totes semblen conservar parts dels ocres del dia. La immensitat d’Atacama, que no es pot imaginar, s’ofereix als que l’observen com una nova llar càlida i miraculosa, potser fins i tot petita i recollida.

Tant de bo aquesta pau fos com el temps i pogués endur-me-la en un farcellet dins la meva butxaca. Tot i que no puc, me’n queda el record vermell i àrid. El record d’un lloc on el sol té el poder de tintar l’exterior, però també tot el meu interior, que cerca per sempre més aquella calma.

Escòcia, on va comença tot

2011-01-15T22:08:00.004+01:00

La Jana mirava per la finestra de l’avió. Ja volava per sobre d’Escòcia... Quin verd més bonic!!! “Tanta pluja ha de tenir la seva part positiva”, va pensar.

I va recordar l’àvia... amb aquells cabells tan blancs i aquella pell tan arrugada, un somriure tan sincer, unes mans petites i arrugades, amb signes evidents d’alguna degeneració típica de l’edat... Mai unes mans li havien donat tanta seguretat, ni les de les seves mil parelles que havia tingut!

El que no entenia encara és com una persona tan encantadora podia haver estat tan tancada en segons quins aspectes. Per què li havia tingut tants secrets?

I ara es trobava a dalt d’un avió, de camí a Edimburg, amb poc més que un testament, unes instruccions ben poc clares... el resum del seu passat.

De petita, la Jana ja pensava que era diferent. Amb vuit anys ja s’havia guanyat el sobrenom de ‘’pastanaga’’: aquells cabells tan rojos en tenien la culpa, aquells cabells que l’àvia, a manca de la figura maternal, pentinava cada matí abans de sortir per anar a l’escola. I aquella pell blanca, una cara ben pigada, uns ulls verds... El pare era ben diferent: pell fosca, cabell ben negre, ulls grossos i marrons... Però feia temps que el pare era mort i per això estava amb l’àvia. L’àvia havia estat el seu referent en un milió de coses.

Però ara l’àvia també l’havia deixada i amb la soledat i la tristor també havia aparegut al seu diari. Tot i l’edat que ja tenia l’àvia, la Jana estava convençuda que la mort l’havia agafada per sorpresa, que tenia intenció de fer desaparèixer tot aquest munt de papers, fotografies i retalls de publicacions... O no? I si no, per què havia callat tots aquests anys?

Tot va començar fa una setmana, quan finalment va reunir forces suficients per triar les coses de l’àvia. Que n’era de presumida! Quanta roba!

L’altell del seu armari era ple de maletes, caixes i més caixes: unes amb mantes, d’altres amb bosses antigues, mocadors de coll, alguna mantellina... I va trobar ‘’la caixa’’: fotos del pare de molt jove –devia tenir uns 25 anys com a molt–, fotos d’un grup de música, fotos d’una noia pèl-roja amb noms i dates anotades al darrere, fotos d’un nadó... Les va posar en ordre: 1970, Edimburg; diverses fotos de 1971: Glasgow, Aberdeen, Inverness, Dundee; 1972, Perth i l’illa d’Skye...

Les d’Edimburg eren del pare, sol, a mil llocs preciosos que ara la Jana es delia per conèixer... En una es veia el pare servint copes en un pub; en una altra, tocant la guitarra en un parc; en una altra, al castell; en una altra, amb uns amics tocant en un pub...

Va decidir que cercaria les respostes que sempre li havien estat omeses i va construir una cronologia amb fotografies. Quan les va tenir per ordre es va trobar davant l’ordinador reservant un vol per a Edimburg. Les fotos d’Edimburg la van portar a la Napier University i al Pub Last Drop. Només va tenir sort al primer lloc: el seu carnet de treballadora de la UAB li va obrir moltes portes, acompanyat d’alguna mentideta. El pare va ser a Edimburg el curs 70-71 per fer un curs intensiu d’anglès. No quedava cap professor de l’època, però li van deixar veure fotografies de l’àlbum del curs i va poder veure el pare sempre amb la seva fidel acompanyant: la guitarra. Semblava que participava activament en totes les sortides, festes, obres de teatre i qualsevol cosa que se li posava per davant... Que curiós! Mai li va donar un cop de mà en els deures d’anglès.

Al pub ningú li va poder dir res. Tots els treballadors eren molt més joves que la Jana i li van dir que l’amo era una gran companyia de Glasgow que tenia un munt de pubs. Estava clar per la foto que el pare hi havia treballat al mateix temps que estudiava.

La següent parada era més complicada, també a Edimburg: una foto d’un grup de música i un retall de diari, una bona crítica a un grup emergent d’estudiants anomenats The Messin’ Kids. No es va tallar ni un pèl. Si una cosa no tenia la Jana era vergonya, s’havia fet molt forta quan era petita per ser diferent i per no tenir mare. Va esbrinar que la publicació encara existia i va anar a parlar amb el cap de documentació, un tio molt trempat que no devia tenir massa feina perquè la va ajudar moltíssim. The Messin’Kids van ser un tipus de boom estudiantil a final del curs 70-71. A la Setmana Santa del 71 van ser descoberts per accident en el soterrani de Whistlewinkiesper per un productor del Festival d’Edimburg. Després d’aquí van venir un seguit de bolos per la geografia escocesa. A la Jana li va coincidir la cronologia que li tenien al diari amb les seves fotografies.

Així que va anar directament a Perth, on apareixia la que semblava la seva mare. Només podia ser ella: eren idèntiques. Ho va tenir clar tan bon punt com va veure la foto. I n’hi havia un munt de fotos d’ella, sobretot en un pub de Perth, The Old Ship Inn. Per això va saber que era d’allà i la intuïció no li va fallar. Apareixia en una foto vestida d’infermera. Per sort, Perth és una encantadora petita ciutat i li va ser ben fàcil localitzar el lloc. Tot i ja no ser treballadora de la Perth Infirmary, li van poder dir on es va traslladar el 1973: a Wick, al nord d’Escòcia.

Evidentment, la Jana volia arribar fins al final. Encara que cap dels personatges de la seva història estiguessin vius, volia saber la veritat, volia saber si tenia mare. Al dia següent va agafar un tren que la portaria a Wick. El lloc era força petit, preciós, potser massa tranquil per a ella. Però la recepcionista del Caithness General Hospital no devia pensar que seria un dia tranquil quan la va veure. La Jana va notar que havia encertat el lloc.

Quan la va veure per primer cop, no li van caldre presentacions. Les dues sabien qui eren. La Jana tan sols va donar-li el munt de fotos que tenia. Ni una expressió, ni una llàgrima, tan sols una pregunta: “Què vols de mi?”.

El pub The Crown esdevindria un lloc molt important per a les dues des d’aquell dia. Allà va sortir tot a la llum... La mare de la Jana només tenia 18 anys quan es va quedar embarassada després de, segons ella, el millor estiu de la seva vida i les millors vacances a l’illa d’Skye. Però tenia plans, un historial acadèmic brillant, una plaça a una de les millors universitats de medicina del país, uns pares molt religiosos i estrictes... Va renunciar a la seva carrera per tenir la Jana, va passar mesos amagant la panxa i la vergonya, va marxar de casa sense explicar res al seus pares i ells no l’hi perdonarien mai. I quan va parir, va donar el bebè al pare de la Jana, sense explicacions, només amb dues ordres: no em busquis mai més ni li expliquis mai qui sóc.

Després, només va poder aconseguir una plaça a la Universitat per fer infermeria a Glasgow. El pare de la Jana la va buscar mil vegades, va implicar els seus pares, li va enviar fotografies d’aniversaris i Nadals... Al final va decidir marxar ben lluny, a Wick, i començar una nova vida, intentant esborrar el rastre, o això és el que es va pensar fins que va veure la Jana. Potser el seu pare va desistir en la idea d’entendrir-la, però estava clar que ningú ho aconseguiria. No va voler justificar-se, tan sols va dir que no entrava en els seus plans ni als 18 ni mai, i ara, arribant als 50, encara tenia menys ganes de ser mare.

La Jana mirava un altre cop per la finestra de l’avió. Acabava de deixar Escòcia, una terra intensa, tan intensa com la pluja que queia... Mai un país li resultaria tan trist!

Inauguració exposició "Petits contes ceràmics"

2010-12-06T20:24:00.014+01:00

El Celler de Can Ginestar de Sant Just Desvern acull una exposició conjunta de pintura i ceràmica. La pintora iraniana Behnaz Rezaei presenta les seves obres sota el nom de “Elles” i jo presento els meus “Petits contes ceràmics”. Les dues disciplines s’entrellacen i omplen una gran sala per ensenyar les obres amb les quals hem estat treballant aquests darrers anys.

El passat dijous 25 de novembre vàrem inaugurar aquesta exposició conjunta acompanyades de totes aquelles persones que van venir a donar-nos suport en la nostra aventura. A tots vosaltres, gràcies!!!

En aquesta exposició podeu veure com dues dones artistes, una de les quals és d’Iran i l’altra de Catalunya, ensenyen els seus universos particulars per mitjà de dos llenguatges plàstics.

Podeu entrar i sentir-vos observats pels impressionants rostres reals de dona... o observar el treball curós i colorista, ple de sentiment, en el qual les emocions juguen un paper principal.

També us podeu endinsar en els petits contes ceràmics i viatjar a indrets del món (reals o ficticis), on les peces de ceràmica s’entrellacen amb les paraules i expliquen històries que ens obren una porta a la imaginació.

Trobareu dos nous contes ceràmics (Atacama, el color del silenci i Escòcia, on va començar tot), els quals s’uneixen als contes que ja tenia i que per a aquesta ocasió he ampliat amb un muntatge diferent, alhora que creava unes atmosferes particulars per a cadascun d’ells.

Gràcies a l’Ajuntament de Sant Just Desvern i, en especial, al col·lectiu que selecciona els participants en les exposicions del Celler de Can Ginestar, per donar-me l’oportunitat d'exposar i compartir l’exposició amb la Behnaz.

Gràcies a totes aquelles persones que heu col·laborat tant en la realització d’algun conte com en el muntatge de l’exposició. A tots vosaltres GRÀCIES! Especialment al Sergi i la Núria per fer-me uns contes tan especials i a mida. Al Xavi, la Nicola i el Bryan, per ajudar-me amb l’attrezzo del conte d’Escòcia. Al pare Roca, l’Obi, la Marta i la Mercedes, pel cop de mà just en el moment idoni. A la Carme per obrir-me una porta a la ceràmica. Al Josep, per ajudar-me en un muntatge frenètic. I a tots els que vau venir i als que vau pensar en mi en aquests dies tan especials per a mi, mil gràcies!!!

Exposició "Petits contes ceràmics"

2010-11-23T00:46:00.009+01:00

El proper dijous 25 de novembre a 2/4 de 8 del vespre, us espero a la inauguració de l'exposició "Petits contes ceràmics" al Celler de Can Ginestar (carrer Carles Mercader, núm. 17, Sant Just Desvern).

Podreu veure com diversos indrets del món es tornen propers a través de la mirada discreta d’un lector encuriosit, que observa com el fang ha transformat aquests llocs en petites peces de ceràmica.

L'exposició estarà oberta de dilluns a dijous de 10.30 a 13 h i de dilluns a divendres de 16.30 a 20.30 h. Dissabtes, de 10.30 a 13.30 h. Diumenges, de 12 a 14 h.

Exposició "L'art per una escletxa"

2010-09-23T18:13:00.007+02:00

28 artistes de diferents disciplines exposem les nostres obres a la sala d'exposicions de Ca n'Ametller (pl. de Catalunya, 25) de Molins de Rei. Del 23 de setembre al 10 d'octubre del 2010. Horaris: de dimarts a dissabte, de 18 a 20.30 h. Diumenges i festius, d'11 a 14 h.

Xile 05-09, a vista d'ocell

Estats Units, Est Oest

Un dels meus contes surt al carrer

2010-09-22T00:29:00.006+02:00

El passat dissabte 5 de juny de 2010 un dels meus contes ceràmics va participar en la mostra d’art que oferia l’escola d’arts plàstiques “Siena, temps d’Art” al carrer Bigai núm. 8 baixos. Aquesta mostra s’emmarcava en les jornades de portes obertes als taller de creadors de la ciutat de Barcelona, a la zona de Putget i Farró. La peça escollida va ser el conte “Estats Units, est-oest” i va compartir sala amb altres escultures i una trentena de pintures de diferents estils i temàtiques.

Participació en una convocatòria d'Artesania de Catalunya

2009-11-25T14:18:00.007+01:00

El meu projecte final de ceràmica artística ha estat un dels seleccionats per a participar en la convocatòria que fa enguany Artesania de Catalunya, per tal d’establir vincles entre els alumnes que acaben els estudis i el món professional. Aquesta trobada es durà a terme durant els dies 27 i 28 de novembre de 2009, a la seva seu de Barcelona, carrer Banys Nous, núm. 11.

Presentació del projecte final a l'escola Llotja

2009-09-22T14:13:00.008+02:00

El passat 29 de maig de 2009, la sala d’exposicions de l’escola Llotja de Barcelona va acollir la presentació dels projectes finals del cicle formatiu de Ceràmica Artística de les alumnes del seu centre.

És per això que, per tancar la meva estada de quatre anys a l’escola, vaig presentar el meu projecte final amb el nom “Trossets de món: els meus contes ceràmics”, un recull de peces en format d’instal·lacions ceràmiques que ensenyen una visió particular d’alguns països que he visitat. Entrellaçant la realitat amb la ficció, intento explicar històries a través del volum ceràmic.

Actualment, els meus contes ceràmics són cinc: Xile 05-09, a vista d’ocell, Perú, una història circular, Estats Units, est-oest, Somnis d’una nit d’estiu i Petites històries, històries petites. Però això no acaba aquí. Podeu llegir els contes i veure les fotografies de les peces en aquest mateix bloc.

Petites històries, històries petites

2009-09-22T13:57:00.002+02:00

Avui fa sol i he sortit a passejar. El vent m’embolcalla ràpidament i els meus pensaments fugen amb ell, mentre m’endinso al bosc buscant alguna cosa que em faci somriure. M'assec en una soca vella mirant el moviment suau dels arbres, com les fulles es mouen com un pèndol, escoltant el xiuxiueig de les seves branques. Amb la mà mig adormida encara, toco el terra humit per la rosada. Prop dels meus peus hi ha un petit tronc grogós que sembla talment tret de lloc. M’estiro i l’agafo. Segurament, algun animal l'ha deixat allà. Quin viatge deu haver fet? Quins llocs ha vist? Ara que el tinc a la mà me m’adono que a la part de sota s’hi ha arreulit un petit cargolet que, mig adormit, treu el cap. Quantes petites històries amaga un petit tronc! Ara ja puc tornar a casa.

Somnis d'una nit d'estiu

2009-09-22T13:20:00.001+02:00

El somni no té guió. Arrenca del nostre jo més interior, del nostre subconscient, on hi ha coses oblidades, aspectes ocults de nosaltres, il·lusions...Un món dins un altre. En tot cas, el somni no el podem controlar. És una porta oberta a un món desconegut, amagat.

Vols mirar-lo?

Estats Units, est-oest

2009-09-19T21:12:00.006+02:00

Costa oest, el parc natural

No puc sortir de la fila perquè les altres no ho entendrien. Tanmateix, tampoc hi penso. Duc la meva càrrega a l’esquena i no bado boca: no vaig néixer per fer preguntes. Totes seguim el nostre petit camí, silenciós i negre, portant al formiguer el que necessitarem per poder passar l’hivern i tot el que queda fora del nostre camí no ens importa. Però jo no puc evitar mirar-la quan passo pel seu costat. No li veig mai el cap, perquè és tan alta com un gegant i jo sóc petita i gairebé invisible. Però quan hem de saltar l’obstacle de les seves arrels, sempre em deturo un instant i miro el cos de la meva sequoia, que s’alça poderosa cap al cel mentre ignora la meva presència. Aixeco les antenes amunt i l’escorça és una paret infinita on hi són pintats tots els colors de la terra, aquesta terra que tant m’agrada i que afortunadament molts pocs humans coneixen perquè no poden endinsar-se on nosaltres sí que ho fem. Una companya em va dir una vegada que al final de l’escorça neix un bosc de fulles i que, segons ella, són les mateixes que a la tardor ens fan tanta escalfor. Jo no sé si creure-la, però és tan bonic el meu arbre que no em semblaria estrany que, al final del món, més enllà d’on pot arribar la meva imaginació, hi hagués un altre món tan verd com la meva esperança de grimpar-hi algun dia.

Costa est, la ciutat

Sempre provo d’esbrinar cap a on em duu el vent, però mai ho encerto. Acabo als peus d’una vella façana, arraconat a la voravia entre molts altres papers; fins i tot hi ha hagut vegades en què he grimpat dalt de tot d’un gratacels: allà, miro la ciutat per sota meu i per un segon crec que és meva. Aleshores faig un esforç per deixar-me anar dels filferros que em retenen i gaudeixo de la caiguda infinita i suau cap a l’asfalt, mentre assaboreixo els sons que creixen i els colors que m’envolten. Volo cap a la dreta i l’esquerra, faig tombarelles i pujo i baixo al ritme que el vent juganer em fa ballar. I quan aterro al terra, ric d’alegria i penso quina serà la propera destinació.

Però he de reconèixer que no havia pensat mai que, un dia, el vent em duria fins al riu, d’on ja no en sortiré més. M’he mullat del tot i de cop i volta peso tant que ja no puc volar. Ara em pregunto on em durà aquest nou viatge i en què em convertiré. Si, com la ciutat, em transformaré cada dia en una cosa nova.

Projecte: Trossets de món, els meus contes ceràmics
Textes: Sergi Arroyo Muela
Obra ceràmica i fotografies: Montse Artés Cornellas
Maig 2009

Perú, una història circular

2009-09-15T20:39:00.002+02:00

- Ho has de fer tot sol, Raymi– li va dir el pare, amb la cara molt seriosa.

En Raymi va mirar dubtós la petita barca feta de totora que jeia a la vorera del riu, la meitat dins l’aigua i l’altra meitat subjectada a la terra amb una corda aixafada sota una pedra.

Havia arribat el dia de remar riu amunt i enfortir-se els braços de nen, ja que estava a punt de deixar-ho de ser. Va mirar-se les mans, que eren fosques no tan sols pel to torrat de la seva pell, sinó també perquè eren brutes, plenes de restes d’animalons que havia anat esclafant mentre s’acostava al lloc on era el pare. Hi havia tot de mosquitets i altres insectes que voleiaven entre els joncs que mantenien al riu amagat de la vista del poble, i a en Raymi no li agradaven.

La mare no havia volgut acomiadar-lo vora el riu, sinó que s’havia quedat plorant a la cabana de fusta i adob en la qual vivien tots tres. El pare, inflexible, no havia volgut retardar més el dia d'en Raymi i ell, que es queixava molt poc, va acceptar l’ordre aclucant els ulls i mirant endins per trobar una manera de fugir de la realitat.

Però no ho aconseguí: en Raymi va pujar a la barca carregat amb el farcell que li havia donat la mare.

Va seure al fons i va passar una bona estona fins que no va acomodar-se a l'incòmode pessigolleig de la totora. Quan ja estava a punt per a sortir, el pare li va entregar una bossa de pell de llama molt petita.

- Això et servirà per quan no puguis continuar endavant. Però només en tens per a una sola vegada. Sigues prudent.

I dit això, ell mateix va empènyer la barca cap a l’aigua i en Raymi es fa afanyar, sense mirar enrere, a començar a remar cap amunt, allà on les aigües del riu encara no eren dures.

Una lluna i un sol després, en Raymi va saber que no podria arribar a Huaina Picchu mai de la vida, perquè estava molt cansat. Els braços se li adormien i feia ja molta estona que plorava pel cansament. Un còndor li seguia la petja de molt a prop gairebé des que va sortir del poblat i ell, tot i que intentava de fingir que no el veia, era molt conscient que l’ocellot senzillament esperava que defallís per baixar, engrapar-lo i endur-se’l ben lluny. Però tot i així, en Raymi no volia parar de remar. El seu destí era arribar a la Muntanya Sagrada i aconseguir creuar la porta de la vida. Si no ho feia, es quedaria per sempre presoner de la seva pròpia metamorfosi, sense poder avançar. Sense poder arribar a ser gran.

Quan era a punt de rendir-se, acaronant suaument amb la mà la bosseta del pare, va veure un meandre del riu uns quants metres més endavant d’on era. L’alegria el va conquerir perquè va entendre que aquell revolt era la seva salvació; que podria deturar-se i prendre alè perquè era aquell meandre, aquell exactament, la primera etapa permesa de la seva odissea. Les llàgrimes li corrien galtes avall i de sobte no se sentia gens cansat, tot i que estava a punt de caure mort d’esgotament.

Quan va aconseguir arribar-hi, en Raymi amb prou feines va tenir esma de moure les entumides cames i alçar-se per arrossegar la totora cap a la riba i deixar-se caure al terra, de quatre grapes i amb el cap enfonsat cap al terra, desesperat.

Quan va recuperar l’alè i va començar a prendre consciència que havia aconseguit el primer objectiu, s’alçà i ben a prop va veure la pila de pedres coronades pel dibuix d’una serp de dos caps que l’indicava que allà tenia el menjar i el beure que li faria falta.

Va cruspir-s’ho tot amb deliri, gairebé sense mastegar i sense assaborir els aliments que ben acuradament li havia deixat una mà oculta que el seguia riu amunt. En Raymi va beneir el Sol per la seva ajuda i va tombar-se una estona a descansar.

La propera etapa de la seva cursa va estar curulla d’onades que s’entestaven en llençar-lo riu avall o cap a les ribes, cosa que li dificultava molt més el seu esforç. A part del cansament acumulat, aquella etapa era molt més llarga i més difícil i, a més, havia de fer-la en una sola nit. Els braços remaven el doble, les cames feien el doble de força, però en Raymi va plorar només la meitat. Un grup de llames que pasturaven tranquil·les van rebre’l davant el proper punt de descans i, a més, en Raymi va adonar-se de cop que el còndor l’havia deixat seguir i havia desaparegut feia unes quantes hores. Va saber, doncs, que havia aconseguit superar el més difícil i es va preparar per dirigir-se, envalentit, cap al seu punt final de navegació.

Però amb el que no comptava en Raymi era que l'última de les proves era la més difícil. Tan aviat com va decidir que ja no calia esforçar-se tant, va escoltar un crit llunyà que ressonà a tota la vall i que va semblar invocar tots els còndors que hi havia sota els dominis inques. Esglaiat, va poder veure’ls com s'unien al fons de la vall i volaven rabents cap a ell, talment com si fossin fletxes dirigides sense pietat als seus ulls, als cabells, als llavis, al centre de la seva vida. Va imaginar la seva mort horrible, dessagnat en una barqueta que, com que no era governada per ningú, flotaria riu avall i acabaria passant per davant la mirada de la seva mare, que l’estava esperant entre els mosquits de la riba del poblat. En els pocs segons que el vol endimoniat dels ocells li va permetre, en Raymi va entendre que no tenia possibilitat de salvar-se i va agafar la bosseta del pare, va desembolicar-la barruerament i va veure la substància negra i llefiscosa que reposava l'interior. Sense pensar-ho, perquè si ho hagués pensat hagués perdut, va enfonsar-hi dos dits de la mà dreta ,i escampant-lo pels llavis i sota el nas, va deixar que ràpidament el curare fes efecte.

El gran sacerdot Calinapac Huaini Rupac va moure el braç cap amunt, com si s'espolsés aigua de la mà, i els còndors que havien estat foradant el cap d’en Raymi van tornar a enlairar-se cel amunt i van desaparèixer per darrere el Huaina Picchu. En Raymi havia arribat al seu destí i ara calia que ho descobrís. Majestuós i arrogant com un sol d’estiu, el sacerdot era dempeus sobre una gran roca que vigilava el curs del riu. Amb el palmell de la mà mirant amunt, va alçar el braç lentament i la barca de totora, que començava a deixar-se anar pel corrent del riu, va deixar l’aigua i va enlairar-se al cel. A poc a poc va desaparèixer de la vista i oferí, a canvi, el cos d'en Raymi, que semblava com mort.

Però no ho era. Ells ulls del seu interior van obrir-se i enmig d’un mar de cares feréstegues, d’aus que li volien foradar el fetge i de peixos carnívors que es delien per saltar dins la barqueta i devorar-li els peus, en Raymi veia una llum que lluïa amb esperança mentre trencava una mena de foscor que no coneixia. Tot i que el nen, que ja no ho era, no era conscient de res, sabia que no havia mort. Entenia, amb un fil de coneixement, que el curare l’havia dut a un sala de fugida, un lloc fosc i tenebrós que calia creuar per abastar aquella llum d’alba que creixia amb potència.

El gran sacerdot Calinapac Huaini Rupac va continuar dirigint el vol de l’ànima d'en Raymi cap al cim de la Muntanya Sagrada, mentre el seu cos era rescatat per uns quants guerrers que somreien satisfets per l’èxit del seu nou membre. Durant aquell vol silenciós i invisible, en Raymi va lluitar contra tots els perills de les tenebres que a cada segon pretenien amb més ferotgia que no s’acostés a la llum, que cada vegada era més intensa. Com al principi, quan va arribar al meandre del riu on gairebé va estar a punt de rendir-se, en Raymi va entendre que calia seguir i seguir, lluitar i lluitar, no defallir. I la llum creixia a cada cop de braç que ell donava a aquells peixos que se’l volien menjar i a aquelles cares horribles que intentaven de retenir-lo dins la foscor.

I la llum ho va conquerir tot quan en Raymi féu un crit de vida, un cant de victòria. La Muntanya Sagrada va deixar anar, en aquell instant, una pedra enorme per una de les seves carenes i així demostrà que acceptava el seu nou defensor.

- Ho has de fer tot sol, Inti – li va dir en Raymi, amb la cara molt seriosa.

I mentre recordava el gust de la victòria, tal com sempre va fer des d'aquell dia, en Raymi va veure com el seu fill emprenia la seva pròpia vida riu amunt.

Projecte: Trossets de món, els meus contes ceràmics
Text: Sergi Arroyo Muela
Obra ceràmica i fotografia: Montse Artés Cornellas
Maig 2009

Xile 05-09, a vista d'ocell

2009-09-15T18:49:00.007+02:00

La meva mare era alta i prima. De cabells llargs i llisos. De somriure tranquil. No era una dada que molta gent conegués, però la meva mare va néixer al sud de Xile, a la zona dels llacs, i jo, tot i que sabia que hi havia estat molt poc temps abans de venir cap aquí, sempre li deia que s’havia endut el seu país cosit a la seva ànima, a la seva pell, i ella reia i em deia ximplet, però em mirava amb els seus ulls d’aigua i sense dir res més em donava la raó.

- Seu aquí, que t’explicaré coses de Xile – em deia, quan era petit. Aleshores jo grimpava cap a la seva falda i escoltava com em parlava del llac Llanquihue, a la vora del qual va néixer. – Era blau i verd… i gris i verd… i blau i gris… El cel era el que cada dia li donava un color i el llac mai no es queixava.

La mare sempre deia això mentre m’arrufava el nas amb els seus dos dits, somrient. Aleshores jo guaitava els seus ulls blaus i verds i grisos, i podia nedar amb ella al llac Llanquihue mentre els dos vèiem a la llunyania la majestuosa silueta de les muntanyes.

- Però, compte! El volcà Osorno sempre semblava a punt d’enfurismar-se i llençar dins l’aigua tota mena de pedres de foc! – i això ho deia alçant les mans, fent veure que el volcà cridava, i posava cara d’home gran que no vol que el destorbi la canalla quan juga.

La mare també s’assenyalava l’entrecella i jo allà podia veure-hi l’Osorno enfadant-se, com si entre les seves celles hi hagués una muntanya que de cop naixia ferma cap amunt i ho observava tot amb supèrbia, que es despertava del seu son tranquil i es disposava a recuperar el ceptre de reina del llac.

- Però el Monte Tronador també s’enfadava quan veia que algú altre li volia fer ombra i aleshores envoltava el seu cim de núvols grisos i baixos que de cop començaven a fer molt soroll de trons i pedregada…

Jo buscava ràpidament una taqueta fosca que tenia la meva mare al front, el Monte Tronador, sobre la cella esquerra, que de cop semblava prendre vida i provocar una tempesta sobre les seves faccions. La lluita de poder entre les dues muntanyes semblava aferrissada, i jo m’encongia de la por.

Tanmateix, de cop, la mare reia i la tempesta i la guerra desapareixien i, movent la mà com una vareta màgica que semblava deixar guspires a l’aire, de sobte s’assenyalava els cabells llargs i platejats. Aleshores, jo em posava a picar de mans, content com un gínjol perquè sabia que el viatge continuava.

- Al riu Petrohue hi anàvem a banyar-nos amb l’avi… L’aigua queia tranquil·la i contenta, tranquil·la i contenta… - deia, mentre s’amanyagava els cabells suaument i em deixava que jo també li acaronés, i de cop em semblava notar l’aigua corrent enfurismada entre els meus dits, que fugia ràpida i decidida ben avall, mentre s'enduia el record de la tempesta i creava vida, una vida nova que brollava dels cabells de plata de la mare, una vida que naixia forta i com una promesa d’alegria.

I després, quan la mare ja callava i mirava per la finestra de casa, que potser en aquells moments era la finestra petita de fusta groguenca i esquerdada de la casa on ella va créixer, i com si fora al

jardí hi hagués aquell llac llunyà que jo no coneixia, aleshores jo entenia que ella continuava passejant per aquells boscos frondosos plens d’arbres amb les branques agarbuixades que tantes vegades havia trepitjat amb els seus pare...

Jo continuava el meu viatge pel seu país buscant aquells arbres, aquelles branques en el seu cos, en les venes de les seves mans, mentre ella continuava mirant per la finestra de la seva memòria. De vegades també posava la mà sobre el seu pit i el batec del seu cor em portava el record de les onades tranquil·les picant contra les roques a la Bahia Mansa.

- Hi ha tants racons que et vull ensenyar...Algun dia hi anirem els dos– em va dir un dia, però no vam anar-hi mai.

Uns anys després, quan ella va morir, jo vaig viatjar a Xile tot sol i vaig nedar al llac, vaig caminar per les faldes de l’Osorno i el Tronador i vaig seure a escoltar la remor de l’aigua. Tot preguntant als comerciants del mercat d’Angelmó, a Puerto Montt, vaig aconseguir

trobar la caseta on la meva mare va néixer. A tot arreu on mirava, em semblava veure-la. Tot allò que els meus ulls veien em recordava la seva absència, però també la seva presència, en aquella terra on tot sembla néixer. Una terra fèrtil, verda i poderosa on la bellesa no és estrident i per això és més bellesa. Una terra traduïda al llenguatge humà perquè les persones puguin habitar-la i sentir-se part d’un tot.

Per això la meva mare no va abandonar-la mai i se la va endur amb ella, cosida a la pell, als cabells, als ulls, al somriure, à l’ànima. Perquè aquella terra és humana i les persones pertanyem a la terra. Perquè hi ha pocs llocs més on la natura ens ofereix tan honestament la seva llar a nosaltres, els hostes, i de la qual generosament ens en dóna un bon tros perquè la duguem sempre prop del cor.

La meva mare era de Xile tant com Xile fou de la meva mare un cop les seves cendres van descansar alegres, tranquil·les, blaves, grises, verdes, a les suaus aigües del Llanquihue.

Projecte Trossets de món, els meus contes ceràmics.
Text: Sergi Arroyo Muela
Obra ceràmica i fotografia: Montse Artés Cornellas
Maig 2009

Projecte final: "Trossets de món"

2009-07-05T21:18:00.008+02:00

Sota el nom Trossets de món (els meus contes ceràmics) presento cinc grups de peces amb els quals he treballat dos grans temes: el conte i el viatge. Intento ajuntar-los i alhora donar forma a una idea que em rondava feia temps: crear peces de ceràmica amb una història al darrere, com si es tractés d’un conte infantil, però per a adults i que, a més, em permetés expressar sentiments, mentre buscava al mateix temps un llenguatge propi.

Els contes em permeten explicar una història i el viatge em permet contextualitzar la història. Tres d’aquestes històries són el resultat del meu viatge particular cap als sentiments que em van despertar tres països, com són Xile, Perú i els Estats Units, quan els vaig poder visitar. La quarta proposta ens submergeix en el món del viatge a través del somni. Quan dormim, somiem; amb el somni viatgem a racons reals o imaginaris, llunyans o propers...En tot cas, qualsevol d’aquests viatges ens obre la porta al món imaginari, al món del desig. Totes aquestes propostes tenen darrere una gran història per ser explicada en veu alta, amb lletra grossa. Grans viatges a llocs llunyans, a mons imaginaris, amb personatges importants... Per donar el contrapunt a aquestes històries faig un últim treball reivindicant les coses petites, la senzillesa, la màgia que s’amaga darrere de qualsevol cosa, per petita que sigui.

Són històries particulars de llocs concrets, alguns llunyans i d’altres a tocar de les mans. Són grups de peces o peces soles. Totes ells estan carregades de simbologia, d’influències del que he vist (ceràmica, vegetació, arquitectura...). Són peces amb una història al darrere que expliquen una història al davant.

Aquest projecte és la meva visió particular d’un garbuix de sentiments que em desperta cadascun dels raconets de món que he pogut visitar o estar-hi, un món que de vegades és proper i de vegades llunyà, però que en tot cas ens envolta, ens acull i ens fa créixer com a individus. La meva mirada particular. El primer pas cap a un llenguatge propi.

És un projecte amb cinc contes, amb cinc històries ben diferents les unes de les altres. Cinc històries que, basades en uns texts, ja sigui en format de conte o amb unes poques línies, em serveixen per donar cos a unes idees i així construir unes peces ceràmiques, a les quals jo anomeno contes ceràmics.

Comença l'aventura

2009-07-05T21:04:00.003+02:00

Després de tres anys combinant els estudis i la feina, acabo el cicle formatiu de ceràmica artística a l'escola Llotja de Barcelona. I l'acabo treballant una idea que feia més d'un any que em rondava pel cap, la qual intento plasmar en el meu projecte final. Un projecte fet des de l'interior cap a l'exterior. Aquest projecte m'ha ajudat a tancar aquests anys d'estudis (d'exàmens, d'entregues, de cafès, d'assignatures diverses, d'hores de taller, de companys i companyes, de presses...) i alhora a obrir una nova etapa carregada d'il·lusió. Una etapa que mira cap a enfora, que vol començar una aventura amb la ceràmica fora del marc escolar, cap al món real, el nostre món, el dia a dia. Espero tenir sort, però sobretot espero seguir gaudint amb el que faig.

Tancar una etapa sempre m'ha costat, tot i que és necessari i sa. Però aquesta vegada, la il·lusió i les ganes de treballar ajuden a tancar una porta i a obrir-ne una de nova. Us convido a acompanyar-me en aquesta nova aventura que estic començant.